Jugant amb foc a París
El catòlic ultraliberal i thatcherista François Fillon, candidat a la presidència de França pels Republicans –els gaullistes de tota la vida–, fa pudor de cadàver polític. El setmanari Le Canard Enchainé va informar d’un cas que esquitxa la seva dona, Penelope Fillon, que hauria rebut 831.000 euros de diner públic com a assistent del seu marit. La fiscalia investiga també els fills; en el seu cas serien 80.000 euros. A França no és il·legal ni està mal vist que un diputat contracti familiars: ho fan 115 dels 577 parlamentaris actuals. El més greu és que segons sembla no va fer cap feina, ni tan sols va enviar un e-mail. Estaríem parlant de corrupció.
El quadro és tan poc francès que sembla espanyol: l’afectat es nega a dimitir, parla de conspiració en contra seu, titlla les informacions de misògines però no permet que la seva dona s’expliqui. S’aferra al fet que va guanyar les primàries del seu partit a dos dels santons de la dreta, Nicolás Sarkozy i Alain Juppé, que ja estan agitant els bastidors per si els fos possible reenganxar-s’hi. El problema és que no hi ha pla B i si n’hi hagués, que el partit elegeixi un altre candidat si dimitís Fillon, neix malferit, amb tuf de tripijoc.
Els embolics financers de qui va ser primer ministre amb Sarkozy serien un assumpte local si no existís un context tan alarmant: Brexit al Regne Unit, Donald Trump a la Casa Blanca i unes enquestes que auguren la victòria a la primera volta de Marine Le Pen, lideressa del xenòfob i antieuropeu Front Nacional. Fillon no només juga amb el seu futur polític, està posant en risc els de França i la Unió Europea. El 61% dels francesos creuen que ha de dimitir, segons el sondeig d’Odoxa.
Abans de l’escàndol, l’escenari assumit era el següent: Le Pen guanya la primera volta el 23 d’abril però sense majoria absoluta; ha d’anar a una segona el 7 de maig. En això ja milloraria el seu pare, que va passar a la final com a segon el 2002, un fet que va commoure el país i va forçar l’espectre democràtic a votar Jacques Chirac, que va obtenir el 82,2% dels vots. Chirac era un producte corrupte de la casta. En això Fillon ve amb el currículum fet. Pot ser que no succeeixi dues vegades.
Si guanyés Marine Le Pen a l’abril, es dona per fet que el segon es convertiria en president de França al maig amb uns percentatges més ajustats que el 2002. Fillon ocupava aquest segon lloc. Si s’enfonsés en els sondejos, com està succeint, el beneficiat seria Emmanuel Macron, de 38 anys. D’ell no se sap gairebé res: què pensa, què proposa. Va ser fugaç assessor i ministre d’Economia de François Hollande i va treballar amb els Rothschild, potser per això alguns el situen al centre. Té l’aversió de dretes i esquerres. És un misteri, un actor que cotitza alt, i potser inflat, a les enquestes. És un cas similar al d’Albert Rivera a Espanya.
Tampoc s’ha de descartar una gran sorpresa: que el candidat socialista, Benoît Hamon, aconsegueixi passar a la segona volta. Els sondejos són en aquest moment molt negatius per al Partit Socialista. El president Hollande es va autodescartar per evitar una derrota. No així l’ambiciós Manuel Valls, una espècie de Sarkozy de l’esquerra. Hamon el va guanyar a les primàries amb un discurs socialdemòcrata dels d’abans, és a dir, de perillós populista en els temps que corren. Hamon no té temps per repetir la remuntada que ha viscut amb els socialistes.
El carisma de Le Pen
Marine Le Pen és intel·ligent i carismàtica; fa anys que modera el seu discurs amb l’objectiu de fer-se presentable per a molts sectors. Ha seduït l’obrer que votava el Partit Comunista Francès, els que han perdut amb la globalització. Com Trump, Marine representa la ruptura de l’statu quo, un cop de puny sobre la taula.
Notícies relacionadesMés enllà de les conseqüències, hem de tenir en compte que l’statu quo el componen els Fillon, els Durão Barroso i les portes giratòries a Espanya que ajuden a protegir els amics. Parlem de polítics que es declaren liberals, de seguidors de la iniciativa privada i que no deixen de mamar de la teta de l’Estat.
Qualsevol opció és dolenta, però n’hi ha una que és la pitjor: que Fillon resisteixi, no dimiteixi i passi a la segona volta. Allò de la mà llarga de Chirac ho vam comprovar després, quan van arribar les proves i les imputacions. Això de Fillon ho sabem ara. Col·locar un electorat enfadat davant la disjuntiva d’elegir entre un corrupte sense carisma i una demagoga amb carisma seria jugar amb foc. La gent està farta del mal menor.
