Els dos mons del càncer

No hi ha res de tan globalitzat com el càncer, res que ens faci tan iguals. A diferència de les malalties infeccioses, que maten principalment en països pobres, el càncer, tradicionalment una malaltia reservada als països on la població aconsegueix millors cotes de vida, ja no fa diferències entre poblacions pels recursos.

Aquí tots coneixem a algú que la pateix o n’hem tingut casos a prop, però potser sorprèn que els habitants dels països pobres no hi estan menys exposats. Dels gairebé 15 milions que se’n diagnostiquen cada any, el 70% es produeix en països d’ingrés mitjà i baix, un percentatge que ha crescut amb rapidesa en les últimes dècades. Les fronteres entre el món desenvolupat i en desenvolupament es difuminen per donar lloc a un panorama més complex en el qual la salut «dels pobres» ja no es limita als riscos d’un part o a un grapat de malalties tropicals.

No és res nou. El càncer sempre ha estat allà traient el cap permanentment com la punta d’un iceberg que oculta una panxa enorme, de molts altres casos que ni tan sols es diagnostiquen. Com a molt l’expansió en el consum del tabac, la pol·lució i sobretot la capacitat que l’edat de la gent avanci, també en aquests països, han fet que la punta emergeixi fins a fer-la visible. Però d’existir, existia, i la diferència no està en la malaltia sinó en les conseqüències. És en això que la distància que separa els uns i els altres segueix sent abismal. La majoria dels governs d’aquests països no han fet del càncer una prioritat de salut pública en les seves polítiques i no pas per falta de voluntat, sinó més aviat per la falta de solucions per atendre els que pateixen aquesta malaltia maleïda. Saben que tenen al davant l’iceberg, però prefereixen mirar cap a una altra banda.

La doble condemna

Notícies relacionades

Càncer al Congo: "Un adeu"

Càncer al Tercer Món: la pobresa mata

Prenguem el cas de dues dones joves a les quals es diagnostica càncer de pit, una a Barcelona i una altra a Nairobi. Mentre que aquí les possibilitats de superar-lo mitjançant cirurgia i tractament arriben a vuit de cada 10 dones, a la capital de Kenya l’anunci d’un càncer de pit és una condemna a mort. Amb prou feines hi ha recursos per atendre i quan n’hi ha estan reservats per a qui els pot pagar. A Uganda, per exemple, fins a l’any passat, només hi havia un equip de radioteràpia a tot el país; a Kenya, només una mamografia per detectar-lo, una pràctica que evitaria moltes morts, és més cara que el sou mitjà mensual. I això és només l’inici, després ve la cirurgia, el tractament i tots els costos derivats de l’hospitalització. Una despesa catastròfica que arruïna les famílies, una realitat que margina a qui pateix aquesta malaltia a l’oblit d’una mort lenta.

Si el càncer és el mateix aquí i allà  la qüestió és ¿per què no som capaços de començar a globalitzar també la resposta? Aportar alguna cosa de la nostra capacitat aquí evitarà que les poblacions més desafavorides estiguin sotmeses a una doble condemna: la malaltia i el que és pitjor, la falta d’esperança. H