La tempesta blanca
El cap de setmana ha deixat dos temporals darrere seu. El de debò, el que ha posat en alerta Galícia, amb una dona gran morta i uns quants ferits, i el que ha provocat el Reial Madrid amb un torrent de reclamacions i queixes ridícules. El club ha convertit la suspensió d’un partit en una qüestió d’Estat, com si no hi hagués demà, més interessat a aprofitar-se de les circumstàncies que del patiment i els problemes dels altres. Davant d’aquest aire poc solidari i l’interès a portar el debat a les males condicions de Balaídos, n’hi va haver que no van trigar gaire a recuperar aquella barroera imatge de la porteria que va caure al Bernabéu i que Europa va contemplar entre rialles durant 75 minuts, el temps que van trigar a reposar-la.
Es tractava de jugar o jugar, no tant pel conte de la falta de dates (al capdavall el que està viu en tres competicions és el Celta) com per l’avantatge d’enfrontar-se a un rival amb més suplents del compte condicionat per la tornada de la Copa que, per cert, no juga el Madrid. Total, que després de donar la llauna durant hores i no sortir-se amb la seva, una cosa a la qual Florentino no està gaire acostumat, la rebequeria ha acabat derivant a un terreny molt més pantanós.
El diari Marca informava que, en un clima d’indignació, el Madrid apuntava directament a Tebas, de qui diu que està més distanciat que mai (¿de qui deu estar a prop llavors?), per la incapacitat de LaLiga per resoldre el problema. Es queixen que l’ajornament adultera la competició domèstica i que ja és hora de donar l’empenta definitiva a una Lliga europea més a l’altura del que es mereix el Madrid i els grans clubs. Déu n’hi do quina tempesta.
Notícies relacionadesAl Camp Nou, tot sembla en pau. No hi ha res que alteri l’equip, que viu immers en el seu propi món. Els únics vendavals es desfermen quan la pilota no és sobre la gesta i la té algú del club. Un dia és Grau, un altre Gratacós, l’únic purgat malgrat que, curiosament, el que va dir no va semblar malament al vestidor, i l’últim Mestre. L’equip, en canvi, parla poc o més aviat gens excepte les quatre paraules de després dels partits. No hi ha res més. Potser no els aniria malament aplicar aquesta llei del silenci a la llotja. Més que res per estalviar-se autogols.
Al camp, el Barça parla a la seva manera, que no és sempre la mateixa. El llenguatge de l’equip ha anat variant. Cada vegada són més difícils els monòlegs, aquells llargs discursos que es construïen al centre del camp amb la pilota, i que eren un signe de distinció. Sense Busquets ni Iniesta és impossible que jugui de la mateixa manera, però la manera habitual d’expressar-se ha canviat, obligat pel pes de les veus del trident. Aquest és un Barça amb menys paraules, amb menys frases. Ha perdut autoritat per governar el joc i ha guanyat contundència. No li ha anat malament. Però en alguns moments li convindria recuperar aquell punt de pausa i control. Total, sempre acabarà apareixent Messi per fer sentir la seva veu i deixar tothom sense paraules.
