Els crèdits hipotecaris
¿Tornar o progressar?
El decret sobre les clàusules terra protegeix més la banca i l'Administració que els consumidors
Protesta contra les clàusules terra a la Ciutat de la Justícia. /
La sentència del Tribunal de Justícia de la Unió Europea (TJUE) del 21 de desembre sobre les denominades clàusules terra deia, essencialment, el següent: que els procediments nacionals, segons la directiva sobre clàusules abusives, no podran afectar «el contingut substancial del dret atorgat als consumidors», i que la sanció té naturalesa de restitució, ja que es tracta de manera neta i clara de la simple devolució del que va ser indegudament pagat. En fi, una dada essencial: les clàusules terra, al ser abusives, no han existit mai. Ni risc per al sistema financer ni atemptat a la seguretat jurídica, els arguments que van fundar, per al Tribunal Suprem, la no retroactivitat de la devolució del que havia sigut il·legítimament cobrat.
El reial decret defineix perfectament el que són les clàusules terra contingudes en aquests contractes de préstec o crèdit amb garantia hipotecària. Però darrere d’aquesta definició deixa veure les seves dues úniques preocupacions. La instauració d’un mecanisme de procediment voluntari prepactat entre la banca i l’Administració, en què a les entitats creditícies tan sols els interessa evitar la devolució immediata en bloc de tals quantitats negociant a la carta el que eren simples contractes d’adhesió. I sumant a la devolució un segon o tercer producte: els denominats mecanismes de compensació, com amortitzacions i altres. Guanyant temps i deixant de deixar anar diners. I sense sancions explícites. Per la seva part, a l’Administració li interessa fer els deures a la seva manera davant la Unió Europea... i, per descomptat, la fiscalitat del que va ser tornat. Fins i tot més, es crea una comissió de seguiment costosa i probablement inútil per a complicitats entre banca i afectats.
En fi: els consumidors tenen un dret consagrat tant pel Suprem com pel TJUE del qual no han sigut degudament informats de manera individualitzada, una cosa no extremadament difícil en la mesura en què les entitats bancàries operen instantàniament i coneixen bé el número i la identificació dels seus contractes. Aquí n’hi ha prou amb la informació a la web i a les oficines bancàries. I aquest dret a la devolució està sotmès a termini sense tal informació individualitzada. Les entitats bancàries –no siguem ingenus– poden diagnosticar perfectament clàusules i quantitats mitjançant un model informàtic existent, ja aplicat per les administracions tributàries amb èxit, adaptat al cas.
El consumidor està, a més, constret a aquest procediment, previ a qualsevol pas judicial, sota amenaça d’haver d’assumir aquestes costes si no s’aplana abans l’entitat creditícia, o si la quantitat reconeguda judicialment fos menor, desafiant-se de nou una tutela judicial efectiva. I està empès a negociar una fórmula alternativa de cara a l’amortització del principal o una altra de negociable, i –heus aquí l’esquer– desajustada a la sentència, en la mesura que suposa un altre acte autònom que porta a una negociació forçada de la devolució, amb la dilació i confusió d’actuacions consegüent. Fins i tot més, el consumidor està temorós dels possibles efectes de la fiscalitat de les devolucions, encara que, això sí, és incitat generosament a no pagar les despeses notarials i del registre exigibles.
Comptat i debatut, per a aquest viatge –que presumiblement no porta a bon terme– no feien falta tantes alforges. El que seriosament han de fer l’Administració i la banca són els deures i deixar-se d’incredulitats i de qualificacions de «sobreactuació» de la Comissió i de la justícia europea. ¿Quins són aquests deures? La banca, incorporar un mecanisme que contingui el model informàtic adequat als tipus de clàusula, llindars i variables de cada cas, com fa cada any l’Administració tributària. I pagar. I prendre’s seriosament el clausulat, sense revenges. I aplicar el codi de bones pràctiques, més enllà del consumidor informat.
I l’Administració, asseure’s en una gran taula en el marc de la Comissió de Codificació, a la qual no se li dona feina, amb la presència del Ministeri de Justícia i les degudes comissions parlamentàries, juntament amb la Direcció General dels Registres i del Notariat. I contemplar tota la legislació implicada. I modificar, en execució hipotecària, la llei d’enjudiciament civil, la llei hipotecària i correspondències, en relació amb tota aquesta panòplia de disposicions addicionals i transitòries puntuals dictades des de l’any 2012, desenvolupades amb penosa tècnica legislativa i frívola bona intenció. I ser seriosos, que tot això no és cap broma.
