Consulta sobiranista
9-N, testimoni personal
El dia de la consulta, quan vam acabar el programa de Catalunya Ràdio, el meu equip i jo vam arrencar a plorar per tantes hores d'emoció continguda
Resum de la jornada participativa del 9-N /
«Si hi ha alguns aldarulls i corredisses, si han tancat col·legis, o, ben al contrari, si es vota amb llibertat i alegria, hem de saber explicar-ho molt bé. La gent es llevarà i engegarà Catalunya Ràdio per copsar el to vital del país avui, 9 de novembre de 2014. Hem de ser dins l’autocar que trasllada les persones d’un poblet a un altre on hi ha un centre electoral, asseure’ns al costat del taxista que voluntàriament va recollint persones grans per dur-les a lloc, la neta que empeny la cadira de rodes de l’àvia, el noi que avui fa 16 anys i s’estrena a votar, i les veus dels que dediquen el seu vot als que han perdut la vida lluitant per la democràcia. De Pontons a Gràcia, del Vendrell, a Girona, i de Sydney a Londres, a Silicon Valley, o a un racó de Sud-àfrica, hi ha catalans que avui volen dipositar el seu vot simbòlicament en una urna. Fem història avui i hem de saber estar a l’alçada del nostre país».
Aquell 9-N, abans de les vuit del matí, vaig adreçar aquestes paraules al meu equip. Més de 120 connexions ens van donar la dimensió d’una diada que poc imaginàvem que aplegaria més de 2.3000.000 persones davant les urnes. Vaig sentir orgull de la capacitat d’organització i de la voluntat decidida i democràtica del meu país. Tots els companys vam tenir els ulls tan oberts i el cor tan viu, que la transmissió, com la diada, va ser un èxit. En acabar, vam plorar per l’emoció continguda.
Avui, doncs, des de la perplexitat, em pregunto: ¿com explicarem als nostres néts que el president Mas, la vicepresidenta Ortega i la consellera Rigau d’aquell govern de Catalunya els jutja un alt tribunal? ¿Com els argumentarem que els acusen d’haver comès diversos delictes més de 40 anys després que suposadament s’hagi acabat la dictadura? Votar és l’acció primera que defineix la democràcia. Jutjar els càrrecs electes per haver escoltat la voluntat d’una gran majoria és una escenificació de força de les estructures d’un altre estat. Res a veure-hi. Però, encara ara, tot a parlar-hi.
