Famílies problemàtiques, cine d'altura

Després dels altercats del Regne Unit del 2011, quan es van saquejar comerços i serveis durant dies, el govern de David Cameron va llançar un programa d’intervenció social que va anomenar Troubled families. En castellà no existeix un terme exacte equivalent. Serien famílies amb problemes, encara que troubled també és qui està inquiet, preocupat. Potser el que estava preocupat era, més que les famílies, el govern conservador de Cameron. Les famílies amb problemes a les quals es referia tenen un denominador comú, són pobres, i això les converteix a més a més en problemàtiques, perquè la idea de Cameron i els seus correligionaris és que les famílies que tenen problemes causen problemes com aquells brots de violència social. Per als tories, ni la injustícia, ni la desigualtat, ni la frustració, ni la falta d’horitzons són responsables del caos, sinó les mateixes famílies. Pel seu mal i desordenat cap atrauen sobre si la desgràcia.

El llançament del programa el 2012 s’acompanyava d’un informe de la seva directora, Louise Casey, molt eloqüent. Segons la seva visió dels usuaris potencials, «moltes ja tenen família i segueixen tenint fills, sovint amb diferents pares, fins i tot encara que amb prou feines aconsegueixin mantenir els que ja tenen (…) Freqüentment es veuen a si mateixos com a víctimes, per exemple de comportaments antisocials, quan d’acord amb el que diuen, són ells els que provoquen problemes seriosos al barri». D’aquesta introducció que està disponible a la xarxa i que no té desperdici, se’n desprèn una creença estesa a tot el món durant aquestes dècades de neoliberalisme galopant: els pobres són pobres perquè s’ho busquen.

Quan el 2016, cinc anys després, s’han publicat els resultats d’aquell ambiciós programa, han sigut moltes les crítiques. Per a la premsa és un pla fallit i per a alguns experts, com la professora i investigadora de la Universitat de Leeds Tracy Shildrick, el mal és que eludeix afrontar la verdadera qüestió: que en un país desenvolupat com el Regne Unit milions de persones viuen en la pobresa a causa de llocs de treball mal pagats, inestables i d’un sistema social que no els empara. No és que les famílies siguin problemàtiques i per això siguin pobres, és justament al revés, com que són pobres, els seus problemes es converteixen en irresolubles.

El que m’interessa des de la meva posició de cineasta i observadora, és en quina mesura el cine de directors com Ken Loach o els belgues Dardenne que retrata la realitat dels desafavorits a Europa i és premiat al festival de Cannes, ajuda o perjudica a combatre aquest clixé: que els pobres es mereixen el que els passa, diguem-ne desocupació, malaltia mental, alcoholisme, absentisme escolar, delinqüència, toxicomania, abusos, violència, precarietat en la vivenda…

Hi ha molts espectadors que fugen d’aquest gènere anomenat cine social i espectadors que encara l’aprecien, no obstant, és innegable que segueix tenint utilitat i sentit, més enllà de la seva vàlua artística. Ho corrobora sense proposar-s’ho la professora Shildrick en les seves interessants investigacions sobre la pobresa. Ella assenyala una cosa fonamental: el progressiu desprestigi de la classe treballadora en les últimes dècades i el creixent estigma moral de qui és pobre. El nostre país no és aliè a això. Per això, si alguna cosa s’ha d’agrair al gran Ken Loach (a més que dissabte tingués la deferència d’assistir a la gala dels premis Goya) és la seva infatigable reivindicació de la classe obrera en un moment històric en què ningú s’enorgulleix de pertànyer-hi i en què tots els seus valors resulten indesitjables.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Més que la seva denúncia d’una xarxa d’assistència social voluntàriament laberíntica que funciona només a mitges o d’un règim econòmic desequilibrat i cruel que genera dolor innecessari, són importants el valor i l’aura, si no de prestigi, almenys d’humanitat, de què Ken Loach dota els que treballen per malviure. En el sistema de valors neoliberal ningú presta atenció al que abans anomenàvem la classe treballadora, si no és per riure-se’n en realities televisius o per culpabilitzar-los per la seva inadaptació al món dels emprenedors.

El cine de Loach ens acosta a una idea fonamental, però completament oblidada: que la gent prefereix viure bé a viure malament, passar els seus dies contenta i tranquil·la a tenir conflictes. Per a això serveixen el cine i la literatura, per recordar-nos que ni els problemes són senzills, ni tampoc les solucions, però que darrere de cada expedient hi ha persones similars a nosaltres i que potser hi ha més d’una manera de mirar-los. En això radica la força de Loach.