Un planeta en ràpida transformació
Ruta de la seda: ¿una altra globalització?
El món està entrant en un nou estat civilitzatori que pot ser millor que els anteriors
lpedragosa37236104 maria titos170210214340
En la recent cimera de l’APEC –països de l’Àsia i del Pacífic–, el comunista Xi Jinping, president de la Xina, ha defensat el lliure comerç i la cooperació com la millor fórmula per avançar cap a una modernització comuna, «ampliant el pastís i repartint-lo millor». Al mateix temps, el capitalista d’ultradreta Donald Trump ha sostingut el proteccionisme econòmic com un dels eixos de la seva política. Sens dubte, viure per veure-ho. A part de la sinceritat més o menys considerable de les posicions dels dos dirigents, que només el temps desvelarà, no és contradictori aquest aparent canvi de posicions si tenim en compte les transformacions que s’estan produint, amb acceleració, a l’ample món.
La globalització, d’un costat, i la interconnectivitat, d’un altre, estan modificant els codis sobre els quals es basaven fins ara les decisions polítiques. El que passa és que uns sembla que han comprès aquests canvis i intenten influir-hi i altres no han entès res i pretenen, a la defensiva, fer marxa enrere al rellotge de la història com si fos possible sense generar grans destrosses.
La Xina, a partir de les grans reformes de Deng Xiaoping, està reprenent a escala planetària una tradició que la va fer prosperar en el passat. No és estrany que el filòsof i científic alemany Leibniz digués que no hi havia comerç comparable al de la Xina i que l’escocès Adam Smith reconegués que la Xina era un dels països més pròspers del món. Tots dos escrivien al segle XVIII. En efecte, feia més de 2.000 anys que el país asiàtic havia posat en marxa l’anomenada ruta de la seda que unia l’Àsia amb Occident, que no arribaria a Espanya fins al segle XV i de la qual es tenia coneixement en especial a través dels viatges de Marco Polo.
Doncs bé, fa pocs anys Xi Jinping i el Govern que presideix van llançar la iniciativa One Belt, One Road, també coneguda com la Nova Ruta de la Seda, que té com a objectiu connectar la Xina amb l’àrea eurasiàtica, l’Àfrica oriental i el Mediterrani amb el fi de potenciar les relacions comercials i culturals. Una immensa zona del món que comprèn 75 països, amb el 75% de la població, el 60% del PIB i el 40% del comerç mundials. Madrid participa d’aquesta enorme xarxa, ja que el ferrocarril que parteix de Yiwu acaba a la capital d’Espanya. En el fons es tracta, encara que els dirigents xinesos no ho explicitin així, d’una concepció diferent de la globalització. Parteix de la idea, compartida per molts, que l’Estat nació ja no és capaç de fer front als reptes actuals i que només en la recerca de l’interès comú es podrà governar l’actual procés de mundialització accelerada i evitar o pal·liar els sagnants xocs de temps enrere.
Superat el colonialisme, l’imperialisme clàssic, la lògica de la revolució industrial, amb les seves successives competicions en pro de les hegemonies nacionals, estem entrant en un estadi civilitzatori en què si som capaços d’introduir la lògica del benestar compartit i sostenible podrà ser millor que els anteriors. En el fons, es tractaria de completar la cultura d’un racionalisme individual que enfonsa les seves arrels en la Il·lustració amb una cultura del racionalisme del que és comú, en principi afavorit per la informatització i la connectivitat. La incògnita és si el sistema xinès, l’europeu i altres seran capaços d’evolucionar cap a una visió comunitària de la globalització o tornaran a les visions hobbesianes del poder. En el cas dels xinesos, si faran cas al gran poeta i dramaturg Tang Xianzu, coetani de Cervantes, en les obres del qual es denunciava la corrupció i es defensava una societat més justa.
Donald Trump, en canvi, es col·loca als antípodes: primacia blanca, proteccionisme econòmic, racisme, nacionalisme. Té por dels emigrants, de ser inundat de productes xinesos i d’altres països malgrat que els EUA posseeixen les indústries tecnològiques més avançades del món; d’un cosmopolitisme que no comprèn perquè no ha sortit gairebé mai dels EUA i encara creu que Txecoslovàquia existeix i que Brussel·les és el mateix que Bèlgica. Per això no li agrada gens la Unió Europea, que observa com una perillosa competidora, i va aplaudir quan va guanyar el brexit de Farage. D’aquí venen les seves bones relacions amb la Rússia de Putin i l’entusiasme de Le Pen davant la seva elecció. Es tracta, en el fons, d’una posició molt defensiva i, en conseqüència, molt perillosa en una gran potència com els EUA, liderada per una persona no ja ignara en qüestions de dialèctica, ja sigui hegeliana o marxista, sinó de qualsevol visió coherent del que està passant al món.
