tu i jo som tres
D'Eurovisió al Palau Sant Jordi
Roko i Edu Soto van amenitzar amb encert ’Objetivo Eurovisión’, a TVE-1. /
Extraordinari dissabte televisiu. El show Objectivo Eurovisión, a TVE-1, i el Concert Volem acollir, al Palau Sant Jordi (TV-3). Polifònic contrast. L'elegit per a Eurovisió, Manel Navarro,va amenaçar amb una botifarra, perquè entre el públic assistent hi va haver alguns xiulets i protestes. El presentador, Jaime Cantizano, dissimulava. Feia com si no passés res. S'havia de continuar el xou. Vist des de casa -de vegades la sordesa domiciliària sol ser tremenda- no sabria dir-los si l'elegit era el millor. Ni si la seva cançó era la més entusiàstica i seductora. Hi havia altres finalistes. Maika Barbero, per exemple, a qui el gran públic va conèixer gràcies al talent show La voz (Tele 5). I Mirela, que va aconseguir la popularitat també a La voz, i després a Gente de primera (2005, Antena 3). O Mario Jefferson, que va quedar tercer a l'Operación Triunfo del 2011. O Paula Rojo, que formava part de l'equip de Melendi a La voz del 2012. Llevat de Leklein, també anomenada Vanessa Klein, i del guanyador, la resta d'aspirants van eclosionar, es van visibilitzar, als concursos de la tele.
Per això ens preguntàvem a casa per què no concursaven també Roko i Edu Soto, que van obtenir cotes de glòria en un altre concurs de la tele: Tu cara me suena. Roko i Edu ens van fer un popurri de cançons eurovisives que va ser, sincerament, el millor d'aquesta vetllada preparatòria del kindergarten que se celebrarà pròximament a Kíev. Sense ser aspirants a res van construir un duetto que va ser la cosa més celebrable de la nit. Simpatia, empatia, posada en escena i veu. Ho van brodar, francament.
Al Palau Sant Jordi hi havia una altra cita. Era una altra cosa. Molt més intensa. Aquí no concursava ningú. No hi va haver ni un indici de xiulet o de protesta. Ningú va amenaçar amb una botifarra. Aquí la música, els cantants, la coreografia i el públic -més de 15.000 persones, a més a més de l'audiència de TV-3- estaven al servei d'una causa: l'emigració. Mentre tiraven a terra un immens mur, s'elevaven els castellers. Van cantar Mediterráneo, entre altres. Una versió coral extraordinària. I al final, Qualsevol dia pot sortir el sol. A casa ens desbordava l'emoció parafrasejant aquella estrofa: «Casa meva és casa vostra, si és que hi ha cases d'algú». No era un recital, ni un concert, ni un telexoumusical. Eren milers de persones posant la música al servei de la humanitat i de l'ètica. I ressaltant «el crim», com bé va dir Òscar Camps, dels que segueixen perpetrant l'apartheid.
