Gràcies a Iñaki, Basté, Júlia, Ortega...

Ho confesso:  soc addicta a la ràdio des de fa més de dues dècades. Vaig començar amb Iñaki Gabilondo, el més gran. Les seves reflexions van ser i són les més lúcides (i això que hi ha opinadors de tot i per a tot). M’he llevat centenars de dies escoltant-lo i em considero una afortunada per haver pogut treballar més d’una vegada amb ell.

Ara no salto del llit fins que Jordi Basté em deixa anar el seu: «Si us acabeu de llevar heu de saber que...». Parla com un tipus normal i això el converteix en un comunicador excepcional. Si algú ha refrescat els programes matinals amb seccions modernes i arriscades ha sigut el Basté. Ell, de dilluns a divendres, i Javier del Pino els caps de setmana amb un magazín tan pausat com incisiu. Han innovat de la mateixa manera que Juan Carlos Ortega va sorprendre a l’introduir el surrealisme a les ones com ningú més ho ha sabut fer. 

La meva addicció seria incompatible amb la falta de temps si no fos per aquest gran invent anomenat 'podcast', gràcies al qual combino el 'jelo'  de Júlia Otero amb 'La Competència' (els fans de 'Minoria Absoluta' pensàvem que ningú els superaria fins que van arribar els Òscars). 

Ells i molts altres

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

La ràdio és la veu profunda de Jaume Brufau els caps de setmana a Catalunya Informació, la d’Aran Mazuque informant del trànsit, la de Rosa Badía, una gran senyora, dins i fora de l’estudi, les entrevistes de Carlos Alsina (les meves preferides són les de Rajoy), les trucades de matinada a 'La nit dels ignorants' o les històries de l’'Hablar por hablar'. Són els 'Pasos perdidos' de José Luis Sastre i les cròniques de Carme Clèries i Victòria Vilaplana. 

Hi ha dies molt llargs en què a l’acabar la jornada només ve de gust una mica de calma, una secció de cultura diferent i una tertúlia amb la dosi mínima de cunyadisme. En temps d’audiència a qualsevol preu i política de vol gallinaci la combinació no és fàcil. Però Àngels Barceló l’ha aconseguit. Només hi ha una cosa que m’agradi més que participar en la seva 'Hora 25': escoltar el programa. Estic convençuda que Carlos Llamas n’estaria orgullós.