Actitud

Puigdemont diu que la democràcia espanyola està malalta. A Madrid no hi falten veus que acusen la catalana del mateix. Es parla de l'ús partidista i propagandista dels mitjans. Hi ha xarop de bastó per a gairebé tothom. D'aquí i d'allà. Les regles del joc es posen en entredit. Es contraposa legitimitat a legalitat igual que durant la crisi financera es contraposava legalitat a moralitat. Un país seriós respecta les seves lleis, diuen. I és veritat. El que no diuen és que aquest país ha fet lleis perquè passin coses de riure. Com rescatar autopistes. Com que hi hagi monstres privats que operin sense risc perquè per llei els rescatem. Que per salvar els bancs, per llei van liquidar el fons de garantia de dipòsits, de manera que si ara un fa fallida aviam qui és el guapo que ens explica d'on trauran els fins a 100.000 euros per titular que, encara per llei, ens haurien de donar. El Banc d'Espanya i la CNMV van actuar irregularment els primers anys de la crisi, i teòricament són els nostres guardians en qualitat de supervisors. El sistema de pensions està en fallida. Els pressupostos de la Generalitat o de l'Estat mai es compleixen. Potser sí que estem tots malalts. Potser convivim en un frenopàtic, en un permanent diàleg de sords. Tenim institucions que no 'ens' serveixen, sinó que en molts casos 'se' serveixen. Som més importants com a consumidors que com a votants, o almenys en massa podem alterar abans la realitat. Les institucions no tenen bona reputació. La Monarquia, per a alguns, segueix estant en el punt de mira, igual que l'Església o la UE… Les corporacions privades manen sobre el que és essencial.

CREURE EN UNA COSA TRANSFORMADORA

Sincerament, davant el panorama descrit, i confiant el mínim en la col·lectivitat, la pregunta que es planteja és aquesta: ¿com seguir vivint sense que se't mengin l'angoixa o el cinisme? ¿On trobar il·lusions que encara semblin possibles i pures? No s'hi val viure en l'estupidesa ni en un conformisme que t'arrossegui a rebaixar plantejaments i per declinació a la mediocritat. Així doncs, ¿com creure en una cosa transformadora avui?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Els partits, nous o vells, semblen un acudit de mal gust, i avui ningú hi pot veure o sentir l'esperança que necessitem. Pepe García és un veí meu que s'ha passat més de mitja vida treballant de paleta i, des de fa uns anys, de porter d'una finca. Li falta un mes per jubilar-se i ja troba a faltar els veïns del bloc. Quan li parles de política, salta. "Jo ja els conec a tots i només crec en la feina", em diu. I serà la feina, o el cultiu de les amistats, o la família, o la creativitat o l'art l'únic que avui ens salvarà individualment. El que ens allunyarà del cabreig i la depressió.

Així doncs, ja que l'únic que tenim és l'actitud, trobem el nostre motor real i lliurem-nos-hi, perquè des d'aquesta força potser col·lectivament arribarem a una cosa millor.