Gent corrent gentecorriente@elperiodico.com
«La millor gent la vaig trobar a l'Uzbekistan i a l'Iran»
Un dia ho va deixar tot per recórrer l'Àfrica i l'Àsia en bicicleta. Ara explica el seu viatge en un llibre.
Un dia, la seva nòvia li va dir que volia ser mare i ell va pensar: «Déu meu, i ara què faig». Va acabar fent una cosa estranya: va demanar una excedència a la feina, es va comprar una bicicleta barata i se'n va anar a pedalejar per l'Àfrica primer i l'Àsia després. Era l'estiu del 2013. «Tenia nòvia, tenia feina, fins i tot tenia un grup de rock i vaig decidir deixar-ho tot i embarcar-me en la bogeria aquesta. Suposo que va ser la meva crisi dels 40». Un cop aquí, un any després, va tornar a la seva feina -monitor de nois amb discapacitat-, va tornar amb la nòvia i es va tornar pare. Una veu que li deia que en algun lloc havia de quedar consignat el que havia viscut en aquell viatge el va portar a escriure un llibre i a autoeditar-se. 'La canción del nómada', el va titular.
-¿Grup de rock?
-Sí, Ron Vudú. Havíem editat dos discos i havíem fet gires per Espanya… Gires humils, gires de bar. Un grup de segona divisió. O potser de tercera. La música i els viatges han sigut sempre les meves passions.
-Parlant del viatge, ¿realment el detonant va ser aquell «Óscar, vull ser mare»?
-Sí, bé, sí, crec que allò va ser el detonant, tot i que és cert que mai és una sola cosa. També hi va tenir a veure… que el meu pare es va morir. Era el típic home que deia: «Quan em jubili faré això, allò…» No és fàcil fer aquest pas, però un cop ets a la carretera, ja està, és més fàcil del que et pensaves.
-En bicicleta. S'ha d'estar molt en forma.
-No es pensi, jo no soc el que se'n diu un esportista. Però sí que m'agrada l'esport, i la bicicleta el que et dona és el ritme perfecte per mimetitzar-te amb la gent, per estar-hi en contacte. No era un repte esportiu. Sempre que ho explico dic que em sentia molt més Indiana Jones que Induráin.
-Va conèixer molts països. Uns 25, ¿oi? Expliqui'm: si no fos aquí, parlant amb mi, ¿on li agradaria ser?
-A Zanzíbar. Seria allà, sens dubte. En qualsevol carrer de la capital, allò és preciós, una meravella. El bressol de la cultura suahili, el lloc on es van barrejar la tradició africana i l'índia. L'illa de les espècies.
-¿I la gent? Molts viatgers tenen bon o mal record dels països visitats segons la gent.
-Ah, jo la millor gent la vaig trobar a l'Uzbekistan i l'Iran. Increïble: la calidesa, l'hospitalitat. Els iranians, jo crec que en part pel fet d'estar aïllats, bloquejats, veuen un estranger i veuen una porta, i no paren de fer-te preguntes. Allà, el 80% de les vegades vaig dormir en cases particulars. «¿On dorms aquesta nit?» «No sé, en un alberg, a la meva tenda…» «No, d'això res, vine a casa». Cada dia així.
-Deu haver viscut moments estranys.
-Molts, és clar. A l'Àfrica, per donar-me la benvinguda, una tribu em van oferir llet de cabra amb sang de vaca. Vaig fer com que me la prenia per no semblar descortès, però després em vaig adonar que s'estaven rient de mi, que no anava de debò.
-¿Algun moment de perill?
-Hi va haver un moment en que vaig témer per la meva vida, sí. A la Pamir Highway, una carretera mítica. Entre el Tadjikistan i el Kirguizistan. Feia un fred espantós. Era lluny de tot i tot estava desolat i de sobte comença a caure una nevada bestial. Estava com a 18 graus sota zero i vaig pensar de parar i muntar la tenda al peu de la carretera a veure què passava. En aquell moment va aparèixer un cotxe amb uns xavals mig borratxos que no es podien creure que jo estigués allà. «¿Però què fas, que ets boig?» Em van portar a una granja i vaig passar allà la nit, crec que em van salvar la vida.
Notícies relacionades-Un viatge d'un any, dos continents… ¿Què s'aprèn?
-Doncs… Doncs s'aprèn que la carretera és la millor escola que hi ha. I s'aprèn que en aquest món hi ha més gent bona que dolenta. I s'aprèn a aparcar els prejudicis. I això que jo en tenia molt pocs.
