Sagrada Família: ¿catedral o basar?

Fa més de cent anys que estem assistint a la construcció de la Sagrada Família i no hi ha ningú a Barcelona ni a fora que no tingui a la memòria i en el seu constant deambular per la ciutat la visió d’aquesta gegant obra. La novetat ha sigut que en els últims 20 anys els ritmes de construcció s’han accelerat en gran manera gràcies a l’explosió de visitants i donacions, de tal manera que el que el saber popular havia catalogat com una cosa inacabable ara fa pinta d’acabar completant-se. I això ha tornat a generar una nova onada de discussions entre familiars i amics així que apareix un comentari o una notícia relativa al temple. En cada debat hi ha molts temes que es barregen i s’emboliquen. Uns tenen a veure amb el mateix impacte de tan gran obra i el que comporta la seva culminació, tant en l’entorn més pròxim (escalinata d’accés i enderrocament de vivendes, acumulació de visitants) com en el mateix 'skyline' de la ciutat. Altres manifesten el seu estupor al comparar el projecte original d’Antoni Gaudí i el que és ara el seu desplegament constructiu. I moltes vegades s’acaba discutint si és raonable completar un «temple expiatori» de tals dimensions en moments com els actuals.

UNA CATEDRAL A DESHORA

Entenc que fa 20 o 30 anys preguntes d’aquest tipus podien tenir sentit, ja que en aquell moment es podia pensar raonablement en l’opció de deixar les coses més o menys com les va deixar Gaudí amb els modestos afegits posteriors. Després de la inauguració de la façana de la Passió i la nau central el 2010 i el ràpid ascens de la resta de torres, la cosa ja no té una altra sortida que una finalització al més digna possible. La Sagrada Família no deixa de ser una catedral de les moltes que van trigar cent anys o més a ser finalitzades, però el moment en què es porta a terme és molt diferent de l’habitual en aquest tipus de construccions.

Ja no estem en temps de catedrals, sinó de basars, deia un famós llibre d’Eric Raymond al·ludint al debat sobre el 'software' lliure i el seu avantatge a l’afegir col·lectivament (basar) coneixement en lloc de pensar en termes jeràrquics i piramidals (catedral), característiques que ell atribuïa al 'software' propietari. El cert és que si bé la imatge era potent, com va demostrar el gran impacte del seu títol, la forma com realment es van construir les catedrals va ser més agregativa i col·lectiva que d’'autor'. Passaven molts anys, hi intervenien molts arquitectes i sobretot mestres d’obra, i les previsions inicials i les tècniques constructives s’anaven modificant a mesura que avançava el temps.

INTERPRETAR I RECREAR GAUDÍ 

na cosa similar ha anat passant a la Sagrada Família. Els plànols de Gaudí arriben fins on arriben. La seva façana pertany a la seva època i no per això és millor que el que després s’ha anat fent. Els diferents equips d’arquitectes s’han refugiat i es refugien en els dissenys, les genialitats i les visions de Gaudí, però interpreten, creen i recreen per superar nous reptes o per buscar solucions a problemes que Gaudí no es va imaginar. Com diu Juan José Lahuerta, director de la Càtedra Gaudí de la UPC, el temple és més gaudinià que de Gaudí i ja ha deixat de tenir el sentit (polèmic) que va implicar la seva construcció en plena lluita de classes a la Barcelona de la Setmana Tràgica. El cert és que l’espai interior té una lluminositat i una presència esplèndides. I, per tant, el temple i la seva història són ara una icona cultural-artística que s’afegeix a la gran oferta patrimonial i turística de Barcelona.

INTEGRACIÓ A L'EIXAMPLE

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Oriol Bohigas i molts altres han expressat en diferents moments el seu malestar per la continuïtat de les obres. Però aquest debat ja no té sentit actualment. Es tracta de regularitzar convenientment els efectes d’una iniciativa privada com aquesta, tot generant un procés participatiu i obert sobre com gestionar els impactes de la seva culminació al barri i a la ciutat. No és fàcil encaixar aquesta gran estructura i el que implica la seva finalització en ple Eixample. Per un altre costat, més enllà del seu atractiu turístic i del seu ús religiós (que solament excepcionalment necessitarà tot l’espai disponible), hauríem de poder imaginar altres alternatives que permetin que tants anys de polèmica, de col·lectes i d’efectes positius i negatius per a la ciutat puguin anar sent estudiades i posades en marxa. De la mateixa manera que Gaudí va fer amb la construcció de les magnífiques escoles que avui, en format museu, posen en relleu la capacitat de combinar usos i funcions de qualsevol obra humana per impactant i significativa que sigui. I la Sagrada Família ho és.