Natalia Ginzburg

No vaig seguir mai gaire els consells literaris (ni de cap altra índole) de la meva mare. Jo no era gaire propensa a seguir consells, i ella, per la seva part, no era gaire partidària de donar-ne. I no obstant, recordo la seva insistència que llegís 'Querido Miguel' de Natalia Ginzburg, la primera edició a Espanya del qual va publicar ella a Lumen el 1989 amb una preciosa traducció de Carmen Martín Gaite.

     Naturalment, no li vaig fer cas. Van haver de passar gairebé 30 anys perquè em decidís a llegir Natalia Ginzburg. A Ginzburg l’estimes sense saber exactament per què, que és com funcionen tots els grans amors, que mai són una llista de mèrits i de virtuts, sinó més aviat una barreja de fragilitats i de riallades i de saber exactament quan has de fregar el colze de l’altre (tan lleument que només ell se n’adonarà) perquè segueixi respirant.

      Natalia Ginzburg és l’únic autor del qual em sé frases senceres de memòria, ningú escriu amb més delicadesa. Ha passat una mica de moda la delicadesa, ens hem acostumat a viure i a escriure amb altaveus, a cops d’efecte. Natalia Ginzburg escriu amb pinzell fi. I no obstant, és l’oposat a la humilitat, tot el que escriu és d’una rotunditat absoluta. És una escriptura incorruptible, hermètica, no hi ha cap esquerda, no hi ha picades d’ullet. En aquest sentit, em recorda molt Thomas Bernhard. Tant de bo s’haguessin conegut. Estic segura que des dels seus oceans tan diferents i tan fondos s’haurien adorat. Plana, a més, sobre tota la seva obra una elegància absoluta que, com és sempre el cas amb la verdadera elegància, té molt més a veure amb la bona educació, la cultura i la intel·ligència que amb les mundanidades i el glamur.

La prova del somriure

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Tinc un amic científic que és, a més, un dels màxims experts en perfums del món. Un dia, estàvem parlant de com saber si un perfum t’agrada de veritat. I Luca em va dir: «Si a l’olorar-lo se t’escapa un somriure, és que el perfum és per a tu». I jo li vaig dir: «Amb els homes passa el mateix, i amb alguns llibres». Res de riallades, res de pell de gallina, res de començar a suar o de sentir que estàs a punt de desmaiar-te, un somriure molt petit i una certa immobilitat, aquest és el senyal. I això és el que passa amb Ginzburg. De sobte, encara que hi vegis perfectament, tens ganes de posar-te ulleres per veure-hi encara millor.

    Si algun dia, com va predir Ray Bradbury a 'Fahrenheit 451', es cremen tots els llibres i ens convertim en la memòria vivent de la literatura, jo em postularia per memoritzar les obres de Natalia Ginzburg i muntaria reunions al bar i a casa meva, per recitar-les en veu baixa a qui les volgués escoltar. Mentrestant, vagin corrent a la llibreria.