LA INSTRUCCIÓ D'UN ESCÀNDOL FINANCER
'Cas Bankia': Del palau de Cibeles al banc dels acusats
L'acte de l'Audiència Nacional del 13 de febrer obre la possibilitat a un judici amb el Banc d'Espanya, els consellers i l'auditoria externa
zentauroepp13157865 madrid 21 05 2010 sede central del banco de espa a en madrid170216174040
La decisió de la Sala Penal de l’Audiència Nacional materialitzada en l’acte del 13 de febrer passat passarà als annals de la història judicial com la primera vegada que es crida a declarar en qualitat d’investigats els màxims responsables dels organismes supervisors espanyols per possibles irregularitats en l’exercici de la seva funció supervisora. No només això, tampoc es coneix cap decisió semblant en països del nostre entorn, que igual que Espanya van patir els estralls de la crisi financera internacional, en el nostre cas agreujada per la bombolla immobiliària que irresponsablement van deixar créixer i créixer els nostres polítics.
Les imputacions han suscitat tota mena de reaccions i manifestacions, algunes més jurídiques i altres clarament polítiques. Els mateixos partits polítics que l’any 2012 van negar a UPyD la firma per a la petició d’una comissió d’investigació parlamentària (abocant-lo a la via judicial) s’afanyen ara a aprovar-la. L’establishment (i les seves terminals mediàtiques) apel·la a la presumpció d’innocència i mira de rebaixar la importància de la decisió. El Banc d’Espanya, mitjançant un comunicat institucional, se solidaritza amb els imputats i fins i tot recullen firmes en suport seu. A altres mitjans la decisió els ha agafat descol·locats, ¿però Miguel Ángel Fernández Ordóñez no era del PSOE i Bankia un escàndol del PP?
Al marge del soroll mediàtic (esperable en una decisió tan rellevant, a la vegada que pionera) la importància, ja des d’un punt de vista més jurídic, ve donada perquè la imputació es produeix en un moment crucial, gairebé quan estava finalitzada la instrucció, en un punt en què els indicis de criminalitat exigits han de ser a la força reforçats, tal com exigeix la jurisprudència. I això és precisament el que fa l’acte de l’Audiència Nacional, desgranant el contingut de cada un dels quatre correus electrònics, que advertien que seguir endavant amb la sortida a borsa de l’entitat ens portaria al precipici: la nacionalització i el rescat amb fons públics a costa del contribuent.
A la vista del revelador contingut dels correus del citat inspector, tant el ministeri fiscal com el jutge instructor van intentar inicialment restar-los importància, qualificant-los de meres «opinions personals» de tipus «informal», la qual cosa es correspon molt malament amb la seva forma, tenor literal i extensió (23 pàgines ni més ni menys). Més sorprenent ha sigut la insistència en aquesta tesi d’alguns mitjans de comunicació amb posterioritat a la resolució, com 'El País', que en un editorial recent advertia (després de cinc anys d’exhaustiva instrucció) del risc d’«exàmens apressats, condemnes precipitades i conclusions sense fonament» i censurava l’inspector del Banc d’Espanya que va vaticinar el desastre pel fet d’informar els seus superiors de qüestions tan importants per mitjà de correu electrònic, quan el que era procedent era «deixar-ne constància escrita».
¿Des de quan els e-mails no deixen constància escrita? ¿Com volien que es comuniqués amb els seus caps, amb un burofax? Molt al contrari, la utilització del correu electrònic és el que dota la citada prova de càrrec d’una especial claredat i contundència, allunyada de l’habitual argot burocràtic dels informes oficials de la mateixa institució. És aquesta franquesa el que precisament dota els correus d’un especial valor, sobretot quan la Intervenció General de l’Administració de l’Estat (IGAE) ja havia advertit que els informes de seguiment del Banc d’Espanya s’anaven dulcificant a mesura que anaven pujant en la jerarquia del citat organisme supervisor.
Però la rellevància dels citats correus electrònics no ve donada només pel seu demolidor contingut, sinó també per la seva data, poques setmanes abans de la sortida a borsa de juliol del 2011 i quan encara el desastre s’hauria pogut evitar. Amb això es fulmina d’una revolada un dels principals arguments exculpatoris que han esgrimit durant tota la instrucció les defenses dels imputats, consistent a retreure a les acusacions i als pèrits actuar amb biaix retrospectiu, és a dir, de mirar amb ulls d’avui una situació (la dels anys 2010 i 2011) que era molt diferent.
En suma, la contundència de la resolució i el moment en què ha sigut dictada (a les portes del tancament de la instrucció), fa molt difícil que la decisió pugui ser revertida, obrint d’aquesta manera la possibilitat d’un judici amb els tres responsables principals (els consellers, l’auditora externa i el Banc d’Espanya), que serveixi per aportar llum sobre un dels episodis més negres de la nostra història financera.
