Comèdia

No hi ha res més difícil que fer riure. Potser, i només en aquests temps plens de dogmes, fer dubtar. La comèdia de situació és un format televisiu que va heretar comportaments, idees i intencions del vodevil, però que en pocs anys es va convertir en un llenguatge propi creant sèries capaces de seduir les més àmplies majories, durar moltes temporades i vendre’s per tot el món. Històries que parlaven de qualsevol tema per a tota classe de públic. Un producte generalista per excel·lència.

    Però cada generació té els seus propis comportaments. Les comèdies van ser èxits massius durant dècades, fins que una nova generació de televidents va decidir que eren cosa del passat i que preferien els drames i el consum personalitzat. Hi ha excepcions, és clar, que van confirmar la regla, però en qualsevol llistat de les sèries més rellevants del segle són els drames els que s’imposen. Fins i tot als EUA, on The Big Bang Theory encara lidera les audiències, les sitcoms tradicionals de capítols de 22 minuts i rodades en plató amb càmera fixa són cada vegada menys habituals.

    A la resta del món, el format ha quedat com un vestigi de la tele dels EUA del segle XX, però les grans apostes són sèries amb episodis que duren més, costen més, es roden en escenaris naturals amb amplis decorats i pretenen intrigar, emocionar o senzillament sorprendre més que buscar el somriure i complicitat del televident.

    Però alguna cosa sembla estar canviant. Sèries com Curb your enthusiasm, del geni Larry David; Louie, de Louis Szekely, o les creacions de Ricky Gervais i Stephen Merchant (The Office) al Regne Unit van inaugurar una tendència més sofisticada i actual de la comèdia, més unida a la veu particular dels seus creadors que al compliment de les regles del format i del gènere clàssic que es repetia pesadament una vegada i una altra sota els mateixos paràmetres.

    Aquest estil basat a acostar-se a la realitat amb humor, realisme, ironia i en ocasions cinisme està darrere de sèries com Atlanta, guanyadora de dos Globus d’Or (millor sèrie de comèdia i millor actor a Donald Glover, el seu creador) ; Master of None (d’Aziz Ansari i Alan Yang, i també amb Ansari com a protagonista); Insecure (creada i interpretada per la youtuber Issa Rae), o Better things, una altra de caràcter autobiogràfic creada i protagonitzada per Pamela Adlon (actriu a Louie amb el mateix Louis C.K. com a cocreador).

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    Totes tenen en comú que els seus intèrprets són els seus propis creadors i que, encara que mantenen el senyal d’identitat essencial de l’humor, que consisteix que a les seves trames hi cap de tot, fugen dels llocs comuns i se centren en experiències particulars. Més o menys com monologuistes fent ficció. El rap, la difícil existència dels actors sense feina o els conflictes racials han substituït la vida fàcil dels protagonistes de Friends asseguts al Central Perk o a l’apartament luxós de Frazier amb música clàssica i vestits costosos.

    Ara tot s’ha tornat menys trivial i no s’amaguen les derrotes. Si la base de la comèdia és sempre el dolor, ara les rialles fan més mal, encara que ja no se sentin.