La TdP

Explica la llegenda urbana que quan Joaquim Maria Puyal vol incorporar una nova col·laboradora o col·laborador al seu equip, els sotmet a una única prova: asseure’s al seu costat en una terrassa de bar perquè l’aspirant tradueixi a paraules el que observen els seus ulls, és a dir, «los eventos consuetudinarios que acontecen en la rúa» –o, com diria Juan de Mairena, «lo que pasa en la calle»– per després poder narrar amb senzillesa, claredat i precisió el que passa als estadis i rodalies. Em declaro devot admirador del mestre Puyal, i dic mestre perquè he tingut la fortuna de treballar al seu costat i aprendre del seu càlid ­perfeccionisme, que, últimament, limita al futbol i a tot allò que l’envolta. La seva 'TdP' ('Transmissió d’en Puyal') és un rellotge suís en què cada una de les seves mil peces s’associa polièdricament amb les altres, com en un cub de Rubik, fins a aconseguir una sonoritat d’orquestra alemanya.

    No tinc cap mena de dubte que tant Puyal com el seu lloctinent Torquemada (¿quan hi haurà un Nobel o honoris causa per a l’inventor del futbol com a ciència exacta?), l’imprescindible Sergi Cutillas i la resta del seu equip són tan culers com qui més, però és molt agradable que això no els porti a enlairar el seu partidisme per sobre de la realitat. És molt agradable que abans de sentenciar si la jugada ha acabat en gol, penal, falta o fora de joc es discuteixi i comprovin les imatges; que no els sàpiga greu a l’hora de dir que el Barça està com el cul, aplaudir el joc del rival o, fins i tot, si el col·legiat, en compliment de les regles de joc, perjudica els interessos blaugranes. ¡Quina gran escola de ciutadania i veritat, encara que aquesta es redueixi, aparentment, a l’àmbit de la ­pilota!

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

    Totes les disciplines, esportives o no, tenen les seves regles de joc, i pel que s’ha vist i sentit últimament en aquests verals, ja poden ser alegrement contravingudes sense que t’amonestin, ensenyin targeta groga o expulsin del camp. I fins i tot, l’endemà, malgrat haver revisat mil vegades la jugada en què s’aprecia que el penal va existir, pots ser portada d’alguns mitjans com a heroi de la jornada.

Procés i regles de joc

Suposo que ja imaginen per on vaig. La meva proposta és tan bona que no faria falta ni canviar les sigles del programa: La Transmissió del Procés. No crec que La Caixa tingués inconvenient a seguir col·laborant en l’emissió. Si Puyal i els seus han aconseguit al llarg de més de 30 anys que els acalorats sentiments d’una afició unànime puguin ser conciliables amb les regles de joc, ¿no podrien aconseguir que els del procés i els seus narradors (sense Messis, Iniestas, Busquets ni Piqués, ¡ai!) no fessin trampes amb ells mateixos?