Els angles de la sentència

A reserva del pertinent estudi en profunditat, ja es poden fer algunes puntualitzacions sobre la sentència del cas Nóos. Estem davant un cas paradigmàtic en què la veritat judicial, que no és mentida ni nega la realitat, és més curta que aquesta última. El mal gust de boca existent –confusió de justícia amb venjança al marge– es deu a una raonable convicció: el més substanciós de la trama, pels seus extensíssims tentacles, ha resultat inabastable. La investigació va durar cinc anys i va arribar on va arribar, la major part del temps practicada de bracet pel jutge d’instrucció, José Castro, i el fiscal, Pedro Horrach. Fins al seu divorci.

Tampoc s’ha d’oblidar que l’extensa interlocutòria d’obertura de judici oral, gairebé 200 folis, va deixar fora, amb poc més de línia i mitja, Carlos García Revenga, el vincle entre la Casa Real, de qui era empleat, i la infanta Cristina de Borbó. Aquí es va encegar una via essencial que només els historiadors podran reobrir.

Dit això, cal recordar que, regint com regeix el principi acusatori, els jutges no poden dir ni donar més que el que les acusacions demanen i si aquestes ho proven. I aquestes no han provat el que entenien com a delictes a València i Madrid. Només els comesos en l’àmbit de les illes, i no tots. Sorgeixen prevaricació administrativa, malversació, frau a l’Administració i tràfic d’influències. Cal afegir dos delictes fiscals d’Iñaki Urdangarin i Diego Torres; i blanqueig de diners per a aquest últim. Tant la infanta Cristina com María Teresa Tejeiro, dona de Torres, són absoltes dels delictes atribuïts.

En canvi, se’ls imposa una substancial responsabilitat civil a títol lucratiu. Això passa quan, sense haver pres part en la comissió del delicte, el subjecte se’n beneficia. Com assenyala la jurisprudència: es participa del delicte, però no en el delicte. No és, en la meva opinió –tret d’al·legar ceguesa– menor falta, si més no moral.

L’absència de càstig per no apreciar delicte en la infanta Cristina es deu, diu expressament la sentència, al fet que «no ha resultat acreditada la participació d’[ella] en l’ocultació del fet imposable relatiu a l’impost sobre la renda…». Això es deu al fet que qui realitzava les operacions era el condemnat Urdangarin, utilitzant les societats com a mera pantalla per evitar l’atribució personal de les rendes.

Tan absent dels fets es trobava la infanta, que condemna en costes Manos Limpias, l’única acusació contra aquella, per no poder sustentar la imputació vist el desenvolupament de la prova.

Sense que hi hagi prou prova no hi ha delicte. No compta l’opinió negativa que mereixi disparar amb pólvora de rei, és a dir, amb diners de tots. Si les operacions han seguit un mínim ordre i consten efectuades les prestacions, no hi haurà delicte. La perversió del sistema actual imposa que sense condemna no hi ha retret polític.

Notícies relacionades

L'Audiència de Palma sentencia aquest divendres el 'cas Nóos'

Urdangarin, condemnat a 6 anys de presó en la sentència del 'cas Nóos'

Per últim, cal reiterar una frase que quedarà per a la història de la picaresca hispana. El «fem-ho» de Jaume Matas. Aquest era el seu crit de guerra, com a bon cacic: ni documentació, ni publicitat ni cap control institucional; res: només la seva voluntat. Pur decisionisme autoritari no exempt tampoc de sabó cortesà del qual més d’un benefici va obtenir, encara que li servirà de poc després de purgar totes les peces, més de 30, del cas Palma Arena.

Continuarà.