Refugiats i inhumanitat

“No són refugiats, són persones”, va escriure en una carta a Entre Tots Man Hoh Tang Serradell, de Barcelona, i si hagués de resumir en una frase el parer de la comunitat d'Entre Tots sobre els refugiats potser amb aquesta n'hi hauria prou: “No són refugiats, són persones”, si algú mostra inhumanitat en aquest assumpte no són precisament els que fugen de la guerra. La seva història es pot explicar com un cúmul d'inhumanitat. La dels combatents en primer lloc, el règim sirià, l'Estat Islàmic, les potències estrangeres que juguen a escacs en un país aliè i amb les vides d'altres. La de les màfies que trafiquen amb la por i l'esperança de qui ja no té res. La dels periodistes que fan la traveta a asilats, que difonen “fets alternatius”, falsedats plenes d'odi i ressentiment. La dels polítics i governs xenòfobs que es neguen a acollir els refugiats perquè són pobres i diferents i desperten els baixos instints. I la dels estats que aixequen murs, reals o virtuals, que paguen a altres perquè no se sàpiga el que fan, que obliden qui són, qui han sigut, qui volien ser. “Apreciats refugiats, lamentem comunicar-vos que les portes estan tancades. Però no per a tothom. Aquesta carta va dirigida a aquells que estiguin fugint de qualsevol de les execrables situacions que hem creat els éssers humans: la guerra, la pobresa extrema, la intolerància. (…) Sincerament, Europa”, escrivia Laila Vivas, de Barcelona.

DAVANT DELS GOVERNS

La història dels refugiats també és una història d'humanitat. La dels cooperants i voluntaris, la de les oenagés i alguns ajuntaments, la de la societat civil, que en aquest assumpte ha anat molt al davant dels seus governs i dels seus estats. Sí, la xenofòbia recorre Europa, i l'odi als refugiats, la islamofòbia, més que una causa, és una conseqüència. Però el soroll dels racistes, el seu innegable auge, l'actitud vergonyant i vergonyosa de tants polítics, no ha de fer oblidar que hi ha altra gent que potser no vomita en els comentaris de les notícies a les webs, que potser no alça tant la veu, que potser ni tan sols ha anat a la manifestació de 'Casa nostra, casa vostra', però que no és xenòfoba, que s'avergonyeix de banyar-se a l'estiu en aquesta fossa comuna en què s'ha convertit el Mediterrani, que mira i remira i no es pot creure les imatges que arriben del Tarajal. “Segueix morint gent. Cada dia i a cada hora. Si no mor més gent és perquè hi ha persones que es dediquen a salvar vides, encara que ningú els hagi demanat que ho facin. El 2016, més de 4.200 migrants han mort durant la perillosa travessa del mar Mediterrani, segons va informar Leonard Doyle, el portaveu de l'Organització Internacional per als Migrants”, va escriure a la seva carta Adrià Huertas, de Barcelona.

Notícies relacionades

El Govern atribueix la poca acollida de refugiats a la "complexitat" dels tràmits

Sant Boi s'adhereix a la campanya pro refugiats 'Casa Nostra, Casa Vostra'

Fa tres anys que a Entre Tots rebem cartes exigint acció contra la inacció, reacció davant la passivitat, indignació davant la indiferència. “Som moltes les persones que davant una crisi humanitària com la dels refugiats sense refugi demanem alguna cosa més que paraules, volem fets, o més ben dit exigim un sol fet, almenys per ara: que els nostres governants, que són els que poden i han de posar els mitjans necessaris per almenys minimitzar aquesta crisi, parin el cop en la mesura que sigui possible cobrint les necessitats bàsiques de les víctimes”, escriu Albert Roca, de Barcelona.

PROFECIA AUTOCOMPLERTA

A vegades, la resignació amb què es dona per fet que la pitjor, la més lletja, inhumana i atroç de les sortides és la que s'acabarà imposant acaba sent una mena de profecia autocomplerta. La dels refugiats és sens dubte una batalla ideològica, per ells, però també per nosaltres, per l'ànima d'Europa. Si el nou feixisme que els vol deixar morir al Mediterrani s'imposa, hi perdran els refugiats, però també hi perdrem molts de nosaltres. Ja hi estem perdent.