Sísif i l'art degenerat

Avancem amb pas tan insensat com decidit cap a l’abisme al qual les generacions del segle XX vam creure que mai tornaríem a abocar-nos. ¡Quina colla d’ingenus! ¿Potser no ens havíem adonat que els progressos socials, a diferència dels científics, no es consoliden mai, que s’ha de lluitar  eternament per ells?

Com Sísif, el mite grec en què Albert Camus va veure escrit l’absurd de l’existència de l’home, la humanitat sembla condemnada a empènyer muntanya amunt una enorme roca que, així que arriba al cim, torna a rodar pendent avall. Sísif ha de tornar una vegada i una altra a la vall per arrossegar-la novament fins a la cúspide. I així fins a l’eternitat.

La primera potència mundial està regida avui per un home de l’estil ideològic i moral de l’inenarrable Jesús Gil. Un narcisista fanfarró, escortat per un equip de racistes, ultradretans, masclistes militants i pensadors màgics dignes dels programes de cartomància de la matinada.

COS A TERRA

Europa no ha arribat mai a ser un fet sòlid, però sí que era una idea estimulant que va donar pas a l’època de pau més llarga que ha conegut el continent. Però avui pocs semblen disposats a donar dos euros per aquest anhel. El somni europeu està cos a terra, sota el foc creuat de Trump, de la Rússia imperial que l’autòcrata Putin està ressuscitant i, sobretot, de la seva pròpia falta de voluntat política.

Els populismes d’extrema dreta cavalquen amb decisió per les mateixes terres que fa només set dècades van deixar inundades amb la sang de més de 40 milions de morts, víctimes de deliris no tan diferents dels actuals com ens agradaria creure. Els hereus dels bàrbars tornen a retronar sense rubor pels carrers i les tribunes. La roca s’estimba a tota velocitat.

El somni europeu sucumbeix a força de trair el material del qual està fabricat. Tremolant d’ignorància, por i odi, Europa gira l’esquena a la crisi migratòria més gran des de la segona guerra mundial i es veu temptada de llançar-se als braços dels successors d’aquells que al segle passat la van conduir a la infàmia. No hi ha memòria, no hi ha història.

FORAT NEGRE

I aquí, dos nacionalismes, l’espanyol i el català, marquen la pauta i retenen l’energia política i social. S’alimenten un a l’altre. Sense un altre a qui estigmatitzar, en qui projectar mals, pecats i iniquitats, sense l’altre a qui negar, no hi ha nacionalisme. És l’atàvic supremacisme tribal, una pulsió emocional, religiosa, que requereix fe, exigeix mites i és impermeable a la raó.

«El patriotisme és l’últim refugi dels canalles». La cita de Samuel Johnson està molt gastada, però no per això és menys vigent. El clàssic anglès del segle XVIII apunta al patrioterisme sota el qual personatges desaprensius oculten interessos espuris, traïcions i crims inconfessables. Es roba amb més plaer i desvergonyiment amagat rere una bandera que a cara descoberta. 

ORGIA DE CORRUPCIÓ

El conflicte català, atiat sense descans pel PP, és clau per entendre la doble victòria electoral 2015/2016 de Rajoy malgrat els estralls de la crisi i l’orgia de corrupció del seu partit. Aquest conflicte també és la taula de salvació al qual s’ha agafat el nacionalisme català de centredreta per mirar de salvar l’abisme que ha obert sota els seus peus el saqueig sistemàtic de les arques públiques per part del partit i de la família del seu patriarca.

Aquests dos motors ens han portat fins aquí. ¿On és aquí? Aquí és on una turbamulta digital brama contra una instal·lació artística al Fossar de les Moreres, una plaça pública de Barcelona segons el pla de la ciutat o un santuari patriòtic privat segons la mitologia nacionalista. Aquí és on un ajuntament progressista claudica davant la cridòria dels raptors de la pàtria i cancel·la l’exposició. Aquí és on ressona el ressò de la persecució de l’art degenerat (entartete kunst, en la llengua que va engendrar el concepte els anys 30). Aquí és on abans es taral·lejava La mauvaise reputation i on avui Georges Brassens podria ser qualificat  d’heretge i boicotejat per la tropa de guàrdia.

SÍMPTOMA, NO ANÈCDOTA

Notícies relacionades

Un consol innocent

El preu de la pau: liti, urani, grafit

La negació de la llibertat d’expressió artística no és una anècdota, sinó un símptoma. Un més. Perquè aquí és on també s’organitzen boicots contra els escriptors Javier Pérez Andújar i Elvira Lindo i l’actriu Carmen Machi. Aquí és on es maleeixen les apostasies del periodista Jordi Évole i l’exdiputat Joan Boada, tots ells perillosos agents de l’imperi colonial espanyol.

La visió camusiana del mite grec no s’entrega a l’abatiment. Camus no perd l’esperança: imagina que Sísif aconsegueix la felicitat en la lluita contra el seu mortificador destí, encara que no sigui capaç d’escapar-se’n.