La cortina de fum de la jubilació

El Banc d’Espanya i els seus màxims dirigents del present i del passat van aconseguir acaparar titulars la setmana passada. Primer, amb la investigació judicial al seu exgovernador Miguel Ángel Fernández Ordóñez, pel seu dubtós paper en la gestió de la sortida a borsa de Bankia i la crisi posterior del banc. I després, amb el silenci de l’actual número u de l’organisme regulador, Luis María Linde, davant la crisi que s’ha creat a la institució, de la qual han dimitit tres alts càrrecs relacionats directament amb l’activitat de control, després de la seva imputació en el cas Bankia. 

La falta de reacció de Linde es va convertir en clamorosa quan també va evitar el tema en la compareixença al Congrés. Es va limitar a expressar davant els mitjans de comunicació la seva confiança en l’anterior equip del Banc d’Espanya, abans de la seva intervenció en la comissió parlamentària per parlar del sistema de pensions. I allà en va armar una de grossa amb el que alguns consideren una cortina de fum: un discurs a favor d’allargar en la mesura del que sigui possible l’edat de jubilació com una fórmula per garantir la sostenibilitat del sistema, unida a la promoció de plans privats de pensions. Passats uns dies va matisar el discurs, però aquella jornada ja va aconseguir centrar l’atenció en un debat que queda lluny de les competències de l’organisme supervisor.

Aquella mateixa tarda, Linde va recomanar als periodistes que es llegissin l’article que va publicar a El País el 10 de febrer amb les seves consideracions sobre el paper que va jugar el Banc d’Espanya en la crisi. En aquell text, el governador afirma que no té «cap raó» per pensar que el supervisor «no va actuar en funció de l’interès general i respectant la normativa vigent en cada moment» durant tota la crisi bancària i els problemes de les caixes d’estalvis. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

També reconeix que l’entitat potser es va equivocar en algunes decisions, «bé per insuficiències pròpies, bé per restriccions polítiques i institucionals», o «per deficiències d’informació» (això no deixa de ser curiós tractant-se de l’organisme que l’ha de tenir tota). I acaba sentenciant: «És obligat distingir entre insuficiències o, fins i tot, errors, i actuacions susceptibles de retret legal». 

Tres dies després de publicar aquell article, l’Audiència Nacional va decidir obrir una investigació a Fernández Ordóñez i altres alts càrrecs del Banc d’Espanya pel cas Bankia després de constatar encertat que hi ha indicis «múltiples, bastants i concurrents de criminalitat respecte dels responsables del Banc d’Espanya i la CNMV com a garants i indicatius de la corresponsabilitat de tots dos en els fets investigats». Aquí també hi va haver, segons sembla, deficiències d’informació.