Els despatxos de laboralistes

A Alejandro Ruiz Huerta.

Fa unes setmanes es van complir quatre dècades de l’assassinat la nit del 24 de gener del 1977, dels advocats de Comissions Obreres al despatx de laboralistes que regentaven al número 55 de carrer d’Atocha de Madrid. Despatxos amb aquest perfil ja feia bastants anys que operaven en moltes ciutats espanyoles.

A Barcelona van ser un punt de referència per a treballadors i represaliats polítics els de Josep Solé Barberà, Ascensió Solé, Francesc Casares, Albert Fina i Montserrat Avilés, Luis Salvadores, Marc Palmés, Marc Viader, Antonio Martín, el Col·lectiu Ronda i tants i tants altres. Eren advocats que amb la col·laboració d’estudiants dels últims anys de Dret atenien treballadors acomiadats, sancionats i molts altres damnificats per unes condicions laborals molt desfavorables. I també es feien càrrec de la defensa dels presos polítics enfront de la repressió de la dictadura. Les magistratures de Treball i el Tribunal d’Ordre Públic eren les jurisdiccions en les quals batallaven aquests professionals del Dret en condicions molt precàries per a la garantia del que avui és el dret a la tutela judicial.

DRETS LABORALS I LLIBERTATS PÚBLIQUES

No eren uns despatxos d’advocats habituals, basats en prestació de serveis d’assessoria a canvi d’una contraprestació. En molts casos els ingressos del despatx estaven vinculats a l’èxit jurisdiccional de la causa; i també a una modesta quota periòdica que cobria l’assessorament en qualsevol cas. Simultàniament, en aquell context d’absència i repressió de llibertats, els despatxos ajudaven a l’acció dels sindicats de classe que operaven en la clandestinitat. El despatx d’Atocha, 55 era un exemple entre tants altres, en els quals es va defensar i va lluitar pels drets laborals i les llibertats polítiques avui reconegudes per la Constitució. Però que en alguns casos significatius han sigut adulterats després d’una legislació laboral tributària de la crisi econòmica, que sembla haver tornat a la casella de sortida del 1978 drets laborals que havien de ser inqüestionables. 

Prova d’això és la vigent llei 3/2012, de mesures urgents per a la reforma del mercat laboral, que ha suposat una notòria limitació de drets laborals: per exemple, els drets al treball i a la negociació col·lectiva. Però aquesta legislació ha sigut avalada per la majoria del Tribunal Constitucional (TC). Pel que fa al dret al treball, la seva devaluació pràctica s’ha posat de manifest, per exemple, amb la regulació del període de prova en l’anomenat contracte de treball per temps indefinit de suport als emprenedors. A l’ampliar-lo a un any, s’ha vulnerat el dret al treball ja que després d’un any de prestació de serveis pel treballador, la llei permet a l’empresari no renovar el contracte  sense necessitat d’indemnització, o el que és el mateix, acomiadar-lo sense una causa justificada i de forma gratuïta.

EL DRET A LA NEGOCIACIÓ COL·LECTIVA

Per aquesta raó, la llei espanyola ignora l’article 4 del conveni número 158 de l’Organització Internacional del Treball del 1982, sobre la terminació de la relació de treball, que exigeix una causa justificada. I deixa de banda la jurisprudència anterior del Tribunal Constitucional (la sentència 223/1992, entre altres) que sostenia el mateix criteri, però que per a aquesta ocasió la majoria de magistrats va deixar a l’habitació dels records.

L’altre dret directament lesionat –pel qual sindicalistes en la clandestinitat i despatxos de laboralistes lluitaven en el túnel de franquisme– ha sigut el dret a la negociació col·lectiva (art. 37.1 CE). Actualment ha vist reduït el seu abast i la seva efectivitat. I a això ha col·laborat l’aval que –paradoxalment–va atorgar també el TC a la reaparició de la institució de l’arbitratge públic obligatori com a procediment per resoldre els conflictes laborals. Una institució que va tenir el seu origen en la legislació franquista sobre relacions de treball i de la qual el Tribunal havia rebutjat la constitucionalitat en una primigènia sentència de 1981.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Després d’això, la regressió de drets laborals s’ha fet evident. Es dirà que així s’ha reduït una mica l’atur. Però les senyes d’identitat de l’ocupació majoritàriament creada són: la precarietat estructural que pot portar una persona a firmar contractes d’un sol dia, o fins i tot d’unes hores, i a percebre un sou miserable. I és clar, amb la devaluació de la negociació col·lectiva el resultat no podia ser un altre.