L'home que va voler ser ministre i va fracassar

Miguel Ángel Fernández Ordóñez va ser governador del Banc d’Espanya (2006-2012), just enmig de la gran crisi, i, per pròpia iniciativa o per recomanació del Govern de l’època, va pretendre passar de puntetes sobre la que va arribar a ser la molt greu situació del sistema financer espanyol, especialment el de les caixes d’estalvis. Fernández Ordóñez –MAFO, per a molts, tot i que detesta que s’utilitzi aquest acrònim per parlar d’ell– sempre va voler ser ministre i hi va estar a prop, ja que va arribar a secretari d’Estat. Per això, el que per a qualsevol economista hauria sigut el premi gros de convertir-se en governador del Banc d’Espanya per a ell va ser una cosa així com un premi de consolació.

MAFO i el Banc d’Espanya, a l’inici de la crisi, van passar de puntetes pels problemes, sobretot de les caixes d’estalvis, que es van saldar amb la seva desaparició i conversió en bancs, no sense un llarg i prolix procés, que va tenir el seu final de festa amb la sortida i posterior fiasco de Bankia i el definitiu rescat financer. MAFO, un bon economista, no va ser mai expert en el sistema financer. Com a governador del Banc d’Espanya, també estava al Banc Central Europeu i preferia concentrar-se en la macroeconomia i a recomanar amb freqüència i insistència la conveniència de flexibilitzar el mercat laboral, igual que ara el seu successor Luis María Linde s’ha ficat en el bassal d’aconsellar un retard en l’edat de jubilació.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

El Govern de José Luis Rodríguez Zapatero va voler eludir la crisi financera, sobretot de les caixes, i MAFO hi va col·laborar. Les funcions del Banc d’Espanya de vigilància i control del sistema financer corresponen en realitat a l’Executiu, que, no obstant, des de fa dècades les té delegades en aquesta institució. La personalitat dels governadors, des dels anys 80, ha sigut la que ha marcat la seva autonomia en aquest terreny, molt gran en les èpoques de José Ramón Álvarez Rendueles (1978-1984), Mariano Rubio (1984-1992) i Luis Ángel Rojo (1992-2000), i una mica més modesta en la de Jaime Caruana (2000-2006) i molt diluïda en la de MAFO, al·lèrgic a picabaralles amb el Govern i decidit a no esquitxar-se amb res d’incòmode. Però no li ha servit per a res. 

Ara compareixerà com a investigat davant el jutge Fernando Andreu per la sortida a la borsa de Bankia, després que així ho va decidir l’Audiència Nacional. Un judici i una condemna són hipòtesis remotes, però MAFO s’emporta el mal tràngol i, a més a més, haurà de donar algunes explicacions incòmodes. Als jutjats i a la Comissió d’Investigació que crearà el Congrés dels Diputats i que no persegueix descobrir la veritat, sinó servir de camp per a la baralla política. No beneficia ni el PP ni, sobretot, el PSOE, però no la poden evitar, i Podem i Ciutadans la volen aprofitar. També per aquest motiu, potser s’endarrerirà fins que finalitzi la de les gravacions a l’ara exministre d’Interior Jorge Fernández Díaz. Això sí, en aquesta comissió, MAFO, l’home que sempre va voler ser ministre i va fracassar en l’intent, serà un dels que en sortiran més malparats. Inevitable.