La democràcia es consolida a l'Àfrica Occidental

En una successió d'esdeveniments inesperada, el 21 de gener passat, Yahya Jammeh, president de Gàmbia durant 22 anys, abandona el diminut país rumb a Yahya Jammeh, GàmbiaGuinea. La seva marxa posa punt final a la contestació dels resultats de les eleccions generals del desembre, en què Adama Barrow, candidat d'una coalició de set partits de l'oposició, va resultar vencedor. Si a algú s'ha d'atribuir el mèrit d'aquest desenllaç tan feliç és sens dubte a la Comunitat Econòmica d'Estats de l'Àfrica Occidental (CEDEAO/ECOWAS). Combinant hàbilment  amenaça militar amb diplomàcia, la CEDEAO va aconseguir desallotjar el dictador del Palau Presidencial de Banjul sense vessar ni una sola gota de sang. 

TRANSICIÓ PACÍFICA DE PODER

Com va afirmar Obama recentment en resposta a com gestionaria la transició de poder el president electe Trump, la transició pacífica de poders és un dels pilars fonamentals de qualsevol societat que es consideri democràtica. D'aquesta manera, cap país pot considerar-se una democràcia consolidada fins que no s'hagi produït una transició pacífica de poders com a resultat d'unes eleccions. Encara que Jammeh es va resistir a abandonar la presidència, al no haver sigut necessari l'ús de la força, només l'amenaça, sí que es pot parlar d'una transició pacífica de poders a Gàmbia. De fet, en un primer moment Jammeh va acceptar la seva derrota electoral sense pal·liatius. No obstant, quan membres de l'equip del president electe Barrow van apuntar que a Jammeh se li podrien arribar a demanar responsabilitats pels casos d'abusos de drets humans comesos durant el seu mandat, aquest va canviar de posició. Escudant-se en una sèrie d'irregularitats que no havien afectat el resultat electoral, va proclamar la invalidesa de les eleccions i va declarar l'estat d'emergència.

El que ha passat a Gàmbia no es pot entendre com un cas aïllat, sinó que és el reflex d'uns vents democràtics que fa anys que bufen a l'Àfrica Occidental. D'aquesta manera, Gàmbia s'uneix a un nodrit grup de països que han vist com les urnes desallotjaven líders que fins fa molt poc semblaven eterns. Destaquen els casos de Ghana i Nigèria. El 9 de desembre, el mateix dia que Jammeh decidia no acceptar els resultats de les eleccions que s'havien celebrat una setmana abans, John Mahama, el president de Ghana, felicitava al president electe Nano Akufo-Addo per haver-lo derrotat en unes eleccions generals. Pel que fa a Nigèria, l'any 2015 va marcar un punt i a part en la història recent del país. Aquell any Muhammadu Buhari va guanyar les eleccions al president Goodluck Jonathan del PDP, partit que havia governat Nigèria des de la restauració de l'ordre constitucional el 1999. Altres països de la regió que destaquen pel seu compromís amb els valors democràtics són Benin, Costa d'Ivori, Libèria, Senegal i Sierra Leone. 

DIPLOMÀCIA AFRICANA

Notícies relacionades

El caos i la confusió s'apoderen de Gàmbia

Tropes del Senegal entren a Gàmbia per forçar la renúncia de Jammeh

Una vegada el dictador va abandonar Gàmbia, van ser nombroses les veus que, tant procedents del continent africà com de l'exterior, van celebrar el resultat com un triomf incontestable de la diplomàcia africana. L'exitosa utilització de la doctrina del pal i la pastanaga per part de la CEDEAO posa en valor la capacitat de la diplomàcia africana. En el cas de Gàmbia, aquesta ha pres la forma d'un organisme regional africà capaç de fer imposar la voluntat popular emanada de les urnes sense necessitat d'ingerències occidentals. Encara que la CEDEAO dista molt de ser un club perfecte (convé recordar que no tots els països membres són democràcies), no està de més aplaudir el fet que a l'Àfrica Occidental s'estigui instal·lant la idea que perdre unes eleccions ha de comportar una transició democràtica. 

En un context d'incertesa internacional, amb un president dels Estats Units, Donald Trump, que és una incògnita tant pel que fa a la seva política a l'Àfrica com al seu compromís amb l'ajuda internacional, és fonamental que la Unió Europea s'involucri d'una manera més activa per enfortir els mecanismes i fòrums de resolució de problemes exclusivament africans. Encara que l'ajuda oficial al desenvolupament respon a un deute històric, erigint-se com una compensació clarament insuficient per l'etapa colonial, i, per tant, no ha de desaparèixer, la política de la Unió Europea ha d'anar encaminada a emancipar l'Àfrica de la dependència de l'ajuda. D'aquesta manera, la Unió Europea ha d'usar les seves eines diplomàtiques per recolzar activament propostes com la de l'expresident del Banc Africà de Desenvolupament (BAFD/AfDB), Donald Kaberuka. En l'actualitat, el 70% del finançament de la UA prové de països donants. D'acord a Kaberuka, una taxa del 0,2 % sobre el valor de les importacions dels països africans seria suficient per garantir la independència financera de la UA. Al seu torn, això reduiria notablement la influència de potències estrangeres en la presa de decisions sobre la resolució de conflictes al continent. En definitiva, es tracta de reforçar les institucions africanes, no de suplantar-les.