Por del progrés

La humanitat sempre ha tingut por del final dels temps perquè ho associa a la vinguda de l'Anticrist. Aquesta mateixa humanitat dipositava les seves esperances en el progrés, que és el desenvolupament d'un temps sense fi. Tot això ha canviat en els últims anys. Ara la por és que això no tingui fi. Recordem, per exemple, que quan va arribar la crisi a Europa, el 2008, un comissari europeu, Joaquín Almunia, va pensar que la resposta a la crisi que s'acostava suposava refundar el capitalisme.

Avui, amb el camp de batalla sembrat de gent empobrida i fragilitzada, el que esperen aquest tipus de polítics és que tornin els vells bons temps. Res ha canviat en la teoria i tampoc en les regles de joc. El més sorprenent dels últims anys -fora del singular llibre de Thomas Piketty, 'El capital al segle XXI'- és un pamflet, 'Indigneu-vos', escrit per un senyor de 90 anys. Seguim pensant igual. 

CANVI MENTAL

Davant una situació així s'entén que l'esperança dels desesperats consisteixi a voler que això canviï. El canvi en qüestió és, sobretot, mental. Polítics i pensadors ens venen que això de mica en mica millorarà perquè la història sempre ha sabut superar els reptes que se li posaven al davant. És el mite del progrés que ha animat tot el segle XX. Per descomptat que hi ha hagut avanços. No és el mateix patir un arrencaqueixals que visitar una clínica.

El problema no és el beneït progrés sinó la ideologia que se'ns presenta: el bàlsam de Ferabràs que tot ho cura. Aquest mite està esgotat. Ja no acceptem que les víctimes sobre les quals camina, hagin de ser el preu del benestar d'altres o de generacions futures. Tampoc el progrés disposa d'un temps inesgotable, ja que els recursos del planeta són limitats i això es pot col·lapsar. S'ha dissolt finalment la relació entre progrés i futur, és a dir, no està garantit que el món dels nostres fills i nets sigui millor que el nostre. Els joves han descobert que ara el progrés és repetició de la jugada, un malson que un es treu de sobre interrompent el son.

RUPTURA CULTURAL

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

El canvi material que esperen els desesperats suposa una certa ruptura cultural, una interrupció de les nostres conviccions. En això el segle XXI és radicalment diferent del segle XIX i el XX. Per a aquests, el sant i senya del canvi -la Revolució- estava associada a la idea d'acceleració, de recuperació del temps perdut ("Soviets i electrificació", deia Lenin per definir la revolució russa). Avui, per contra, la revolució s'hauria d'associar al fre d'emergència. Les presses maten. El tren del progrés ha adquirit tal velocitat que ja no hi ha conductor humà que el controli. Va al seu aire confonent acceleració amb felicitat. Els biòlegs sintètics de Silicon Valley prometen un conductor transhumà capaç de portar els comandaments però no sabem si arribarà a temps.

Faríem molt millor d'escoltar els físics atòmics de la Universitat de Chicago que ens alerten que "el rellotge de l'apocalipsi" es troba a dos minuts de la catàstrofe final. Aquest rellotge, posat en marxa el 1947 després de les bombes sobre Hiroshima i Nagasaki, calibra els riscos de destrucció del planeta. Llavors marcava les 23.53. Encara hi ha temps.