¿Què ha passat sobre les vies de Sants?

Ara que fa ja uns mesos que s’han obert a la ciutadania els batejats com a Jardins de la Rambla de Sants és un bon moment per revisitar de manera crítica l’espai, com a veïns i veïnes, però també com a agents implicats en una de les fases de la seva creació. El 2013 vam estar dinamitzant un procés per a la definició dels usos i les activitats del futur espai públic, incidint en el projecte executiu que estava en fase de redacció. Entrem en un moment de conflicte degut a un intent fallit de canvi de projecte per part de l’anterior equip municipal. Un projecte que el veïnat organitzat de Sants percebia com una derrota: el no soterrament de les vies de Sants. D’altra banda, el que aspirava a ser un espai públic central del barri en el futur generava moltes expectatives i hi havia l’oportunitat de generar un espai únic a la ciutat.

    Quan entrem al parc el primer que crida l’atenció és el seu caràcter viu. Sembla que encara perdura una olor de nou i segueix despertant una aparent curiositat. Algunes persones fan fotografies i llegeixen els cartells explicatius. També destaca la ràpida apropiació, fins i tot del nom que acaba de ser inventat. Una dona que està parlant per telèfon diu: «Sóc a la Rambla, m’assec en un banc i t’espero».

    Es percep una millora que contrasta amb la situació que van patir els veïns i les veïnes durant decennis. El que abans es vivia com una clara frontera ara permet teixir diferents parts de la ciutat. I no tan sols gràcies a l’ampliació, condicionament i il·luminació dels passos inferiors. Una veïna acompanyada dels seus nebots ens explica que està «molt contenta». «Vaig a buscar els meus nebots a l’escola Barrufet. Passejant per tornar a casa aprofitem per jugar». Després, s’allunyen per agafar l’ascensor i tornar a baixar al carrer de la Riera Blanca.

Entrant des de la plaça de Sants trobem una font decorativa que ha resultat encertada com a benvinguda dels jardins. Gairebé a qualsevol hora és fàcil veure nens i nenes intentant escalar la làmina metàl·lica inclinada que la voreja per poder arribar a tocar l’aigua i jugar-hi. En canvi, a continuació trobem una pèrgola que al nostre parer té una proporció desmesurada, poc humana. En especial en comparació de la poca ombra que proporciona en un espai que ho necessita perquè no era possible plantar-hi arbres. Aquesta opinió també la van manifestar alguns veïns quan se’n van mostrar els primers dissenys, ja que els dos elements van ser proposats durant el procés per l’equip redactor del projecte, Anna Molino i Sergi Godia.

    Al llarg del passeig trobem fonts i lavabos. Això pot semblar una anècdota, però satisfà necessitats que es van reclamar fortament durant el procés i reverteixen una tendència de l’espai públic de les nostres ciutats, que havia tendit els darrers anys a la seva eliminació. Per contra, les àrees de joc no responen a les necessitats detectades de sectors de població normalment oblidats: preadolescents i infants amb discapacitats. Tampoc s’han seguit les recomanacions sobre les màquines esportives i de salut, que es va demanar que estiguessin juntes ja que els usuaris prefereixen relacionar-se amb altres persones mentre les utilitzen. En el projecte final alguns elements estan aplegats mentre que d’altres estan dispersos al llarg del parc.

Notícies relacionades

Així és el nou jardí elevat de Barcelona

Un gran jardí elevat esborra la ferida de les vies de Sants després d'anys de reivindicacions

No podem obviar la pèrdua d’intimitat dels habitatges de Burgos amb la rambla de Badal. La mera existència d’habitatges tan propers a la infraestructura ferroviària és una anomalia que l’urbanisme d’aquesta ciutat hauria hagut de corregir a temps. Tot i així el disseny final del parc hauria pogut ser més curós. En la situació actual els habitatges estan situats en una zona d’estada pensada per observar el gran espai que s’obre a la rambla de Badal. La disposició final d’aquest espai fa que alguns dels bancs quedin directament enfocats als habitatges propers. Això va en contra de les recomanacions del procés, que demanava que els espais de trobada i estada se situessin «preferentment als punts més allunyats dels habitatges». Fàcilment s’haurien pogut utilitzar solucions emprades en altres punts del parc, amb plantes verticals, o allunyant la zona de pas del límit del carrer de Burgos en aquest punt, com ja passa en altres moments del parc.

    Creiem que el procés ha sigut capaç de generar un espai més divers i més inclusiu, intentant respondre a les necessitats dels veïns i de les veïnes. Des de la seva inauguració, diferents col·lectius fan servir aquest espai des de la seva complementarietat i la simultaneïtat d’usos, però també es generen situacions de conflicte, inherents a tot espai urbà.