Els feminicidis i el fracàs social
/
La principal causa de mort violenta de les dones és l’assassinat a mans de les seves parelles o exparelles. I és que els feminicidis dissortadament han esdevingut una realitat massa present en la nostra societat. La violència masclista mostra en els seus assassinats l’extrem més violent d’una violència estructural que descansa sobre uns fonaments d’una cultura que segueix alimentant la desigualtat entre homes i dones. Aquesta violència, en moltes ocasions, és menystinguda i normalitzada com un element més del nostre atrezzo social, considerada un àmbit de «dones», un tema de «les altres».
Aquesta violència pren dimensions de pandèmia quan es visbilitza la magnitud de les xifres que la composen. Segons l’Enquesta de Violència Masclista de Catalunya (EVMC), una de cada quatre dones catalanes ha patit violència masclista greu al llarg de la seva vida. Però alhora també es sabut que la major part d’aquesta violència mai és denunciada, perquè es mou còmodament en els espais privats, en els espais de silenci on l’ocultació l’alimenta i l’expandeix. La mateixa EVMC indica que tan sols es denuncien el 20% de les situacions de violència masclista en l’àmbit de la parella.
I és que la por a la venjança de l’agressor, el desig de no perjudicar el violent ni l’entorn familiar, així com la desconfiança en el sistema judicial esdevenen els principals elements que fan que les dones no denunciïn. Tots aquests motius es veuen amplificats per la vergonya social que moltes dones han de suportar quan decideixen trencar el silenci. Se les estigmatitza com a víctimes, vulnerables, dèbils i passives, en lloc de com a supervivents.
Demanem a les dones que denunciïn, des de la lectura externa de l’espectador distant d’una realitat extremadament complexa, com si trencar el pervers cercle de la violència fos un exercici senzill. Menyspreus, humiliacions, culpa, agressions… són tan sols exemples que conformen la preversa amalgama que acaben teixint els violents al voltant de la dona, a qui intenten destruir en allò més íntim i alhora inocular-los la seva visió del món. A través de la violència, busquen dominar-la, empetitint-la i amputant-li la llibertat.
I quan aquest domini es veu amenaçat, quan sobreviuen a aquests atacs constants, mostrant la seva capacitat per tirar endavant i trencant el seu monopoli del domini, el risc augmenta exponencialment, i és quan una nova agressió pren forma. Cada agressió, cada assassinat són atacs mortals a tota una societat que aixopluga un terrorisme masclista que massa sovint és menysté. Caldria que s’entomessin els mea culpa corresponents, carregats de sinceritat i indignació, de ràbia i rebuig contra una violència que atempta contra tota la societat, i que segueix matant dones que només han volgut ser lliures.
Calen respostes, reflexions i canvis perquè siguin els violents els que sentin la pressió social i institucional amb un rebuig frontal i directe. Cada feminicidi inflama l’evidència que el terrorisme masclista segueix guanyant-nos la partida, però cada dona supervivent és la prova que el masclisme es pot derrotar.
