Adeu a una presó amb molta història
La Model, cap a un model diferent
El tancament de la presó barcelonina ha d'impulsar el canvi que volem i encoratgem en l'àmbit de l'execució penal
fcasals36829633 barcelona 10 01 2017 estado de la modelo el dia de la firma 170110170112 /
Els comiats sempre són dolorosos encara que s'anhelin. Amb aquesta frase Arthur Schnitzler ens mostra com, malgrat desitjar una cosa, en el moment de l'adeu ens sorgeixen sempre els dubtes, les emocions, les pors. Per inversemblant que resulti, probablement una cosa així ens passa quan abordem el tancament de la Model.
Aquest no és un fenomen nou en l'àmbit que ens ocupa. Els aspectes relacionats amb la llei, el càstig i la privació de llibertat són sempre altament sensibles i extremadament complexos. Ens posen a prova com a societat i ens enfronten també a les nostres inseguretats i a les nostres limitacions. Els factors racionals i els emocionals resulten en ocasions excessivament barrejats i dificulten una anàlisi més serena. El repte sempre és poder oferir una mirada diferent.
HISTÒRIES DE PATIMENT
La Model forma part del nostre escenari urbà des del 1904. Ja són molts anys. Els seus murs han albergat històries de diferent signe, totes tenyides de patiment i vertebrades al voltant de la privació de llibertat. Una situació que ens costa d'entendre als que no l'hem viscut mai. Alguns de nosaltres ens hi hem acostat des del rol professional. Altres se n'han mantingut d'alguna manera al marge. Però la Model és en algun punt, no en tinguin cap dubte, història de tots i totes.
Podríem parlar dels diferents moments que s'han produït en la institució. Des de la repressió política, especialment cruenta durant la dictadura franquista, fins als moments de la reivindicació per part de COPEL, Coordinadora de Presos en Lluita. Més de 1.600 execucions en el període comprès entre el 1939 i el 1953; les imatges de Lluís Companys entre barrots; els presos enfilats a les teulades; l'amuntegament… La Model és tot això i molt més. D'aquest molt més' en volem parlar avui, a tall de comiat i també d'homenatge.
LA REINSERCIÓ POSSIBLE
Els anys 80 suposen un tímid principi d'inflexió que, a poc a poc, es va concretant en una manera diferent de fer i concebre el càstig. No tant com a punició, sinó al mateix temps com a oportunitat. La voluntat, ferma i decidida, de moltíssimes persones va contribuir a generar una cosa que avui tots compartim: la il·lusió i el compromís per fer de la reinserció un principi possible. Amb les dificultats que suposi, amb les reserves necessàries. Però també amb la determinació indispensable.
Eren anys de treball intens, amb tots els estaments implicats i amb les entitats del tercer sector social, que es van fer cada vegada més presents no només en el medi obert, sinó també en el medi intrapenitenciari. Amb voluntaris, amb professionals. Col·laborant en programes de tractament d'addiccions, en mesures penals alternatives, en acompanyament a una vida en llibertat.
Aquests anys la població carcerària va veure com pràcticament es doblaven les seves xifres. De 4.749 interns el 1990 es va passar a 10.741 el 2010. La preeminència de l'empresonament com a mesura de càstig va omplir les nostres presons de persones que probablement haurien merescut altres mesures. I, en paral·lel, funcionaris de vigilància, personal sanitari, docents, juristes, equips de tractament i quadros directius, entre altres, van impulsar un canvi en la mirada reivindicant un abordatge diferent. Una justícia més restaurativa que no pas punitiva.
Notícies relacionadesI en aquesta història de la Model, aquesta és la imatge que també volem preservar en aquest comiat. Perquè és la que ens permet encarar el tancament, que s'aventura complex per algunes incerteses i per tots els canvis que pugui comportar, amb una certa esperança. Si bé no ha de ser aquet l'únic motor que ens encoratgi o ens impulsi. Atendre a la situació de cadascun dels col·lectius implicats és una tasca ineludible, però també ho és recuperar l'espai que avui ocupa la presó per al barri, possibilitar-ne un ús diferent. La força d'aquesta imatge també ha de sostenir-nos.
La Model no va ser mai el model que Bentham pretenia per al càstig de les ànimes. En tot cas, podem fer del seu tancament la metàfora del canvi que volem i encoratgem en l'àmbit de l'execució penal. Un canvi que ja hem emprès, que va més enllà dels murs, que concerneix la ciutadania, que requereix racionalitat, suport polític, capacitat innovadora, sensibilitat. Aquest ha de ser l'esperit que ens guiï en aquest últim capítol de la Model. Una vegada més, amb la valentia necessària.