EL RADAR

Enganxats a un 'smartphone'

De vegades, sembla que el mòbil sigui un acte de la naturalesa que ens ha caigut al damunt del cap i davant del qual no es pot fer res més que enganxar-s'hi

3
Es llegeix en minuts
whatsappweb

whatsappweb

La setmana en què Barcelona es converteix en capital del mòbil amb el Mobile World Congress, WhatsApp fa vuit anys. De tant en tant, a Entre Tots som testimonis d’una erupció d’indignació per algun succés puntual. Més enllà de qüestions polítiques, poques de comparables a les que hi va haver quan WhatsApp va instal·lar el seu famós doble check blau, el trencaamistats. La importància de l’smartphone, i de les aplicacions en la nostra vida té el seu reflex en el seu pes en la conversa pública. No només parlem (i escrivim i llegim i mirem i escoltem) a través del mòbil i les seves aplicacions, sinó que parlem molt del mòbil i les seves aplicacions. «El gran Quevedo va escriure aquell poema que deia: ‘Hi havia un home enganxat a un nas’. Avui podríem dir: ‘Hi havia un home enganxat a un smartphone’, escriu en una carta Gemma Rodríguez, d’Orpesa.

Sí, som persones enganxades a un smartphone, però si tenim en compte el que se sol dir a les converses, ho som a pesar nostre. És difícil trobar algú que elogiï els grups de WhatsApp més enllà del gastat «són útils» i «s’hi ha de ser». En canvi, el més freqüent és sentir crítiques a aquesta cadena de missatges que creix sense parar –dos que són quatre, que són sis, que són 12, que són 14, que són 24– i que generen avorriment, atabalament i no sé quants maldecaps més. I, no obstant, hi continuem sent, als grups de WhatsApp, fins al punt que al seu voltant s’ha creat fins i tot una mena d’etiqueta: sortir d’un grup és un acte de mala educació que s’ha de fer amb peus de plom… De vegades, sembla que el WhatsApp (o els altres serveis de missatgeria, o el mòbil mateix) sigui un acte de la naturalesa que ens ha caigut al damunt del cap i davant del qual no es pot fer res més que enganxar-s’hi. «Sisplau, intenteu per un moment desconnectar i disfrutar de l’espectacle. Ens estem convertint en víctimes de la vida ràpida que ens enganxa l’smartphone a la mà com si fos una altra extremitat, i ens lliga, encara que no ho vulguem admetre, ens lliga. I de sobte ens reconeixem incapaços de seguir una obra de teatre sense revisar els whatsaps o actualitzar l’Instagram», es lamenta Alba Ruiz, de Riudoms.

Notícies relacionades

I qui diu veure teatre diu disfrutar d’un programa de televisió sense comentar-lo al Twitter; dirigir un equip de treball sense enviar missatges els caps de setmana o a hores intempestives; anunciar ja amb 20 minuts de retard que arribem 10 minuts tard; trencar cites mitja hora abans de la trobada; partir cors amb una emoticona; felicitar l’aniversari amb un missatge de veu; sopars per a dos amb estovalles, vi i espelmetes i el mòbil al costat del tovalló; escoltar el professor teclejant per sota del pupitre; arrencar en verd amb una mà al volant i l’altra a la pantalla; adormir-se amb la pantalla il·luminada a sota de l’edredó, que no ens vegin el pare i la mare; carregar el telèfon a la tauleta de nit per si; passar-te de parada al metro perquè estàs a punt de passar una pantalla del Candy Crush; exhibir-se en alguna xarxa social; aquells amics, o mares i pares de l’escola, o companys de feina, que t’inclouen en un grup de WhatsApp sense consultar-t’ho; els acudits i els mems i els vídeos i el negre del WhatsApp; maleir perquè ja fa mitja hora que ha vist el missatge i no m’ha contestat… «Arribats a aquest estat d’agitació, seria convenient analitzar si el dia que un mori se li hauria de col·locar al taüt el seu mòbil favorit perquè amics i familiars poguessin enviar-li missatges o whatsaps al més enllà», ironitza José Pellicer, de Barcelona.

Potser no cal. Potser n’hi ha prou, com amb tantes altres coses, de trobar el punt just també a l’smartphone, com va escriure Pablo Benítez, de Vilanova del Camí: «L’altre dia estava abstret (…) quan de sobte va sonar el mòbil. El vaig agafar i vaig dir: ‘Hola’. Una veu coneguda (...) pregunta: ‘¿Com estàs?’. Em vaig quedar estupefacte al sentir el meu amic (…). ‘És que –va dir– m’he recordat que el telèfon té la funció de parlar (...) i volia sentir la teva veu’».