Adolescència programada: neotènia i Peter Pan

El terme neotènia es va encunyar a finals del segle XIX per designar la retenció de certes propietats físiques de l’edat juvenil en l’organisme adult. En dècades recents, els psicòlegs l’han aplicat així mateix per descriure l’adolescència prolongada, una característica gairebé generacional que afectaria els nascuts al voltant dels temps de La guerra de les galàxies i altres contes posteriors per a nens grans a base de zombis, vampirs imberbes, monstres amables, superherois i coses semblants que no pertanyen pròpiament a la ciència-ficció sinó a la irracionalitat fantàstica tan estimada per l’edat pediàtrica. 

    

No és casual que aquesta prolongació de l’adolescència hagi sigut batejada paral·lelament com a síndrome de Peter Pan, en referència a aquell nen etern que es va enfrontar al Capità Garfi.

Nombroses observacions realitzades cap a finals del segle XX confirmen comportaments adolescents en joves de 20 i 30 anys i certifiquen la influència del fenomen neotènic en la política i les relacions socials. Els exposo alguns dels trets que caracteritzen els Peter Pan contemporanis esperant que vostès entenguin millor certs tics de l’oci, els costums i les orientacions polítiques de tants adolescents grans que miren d’imposar al món la volubilitat del seu caràcter i la intransigència dels seus de­sitjos.

    

Això és molt propi dels 15 anys. La part dolenta és que quan aquesta actitud es prolonga, acaba de forma patètica conformant caràcters puerils i rebels sense causa: el no pel no i una molt limitada capacitat per al discurs raonable. La desobediència sobrepassa ja l’àmbit familiar per constituir l’eix central de la conducta pròpia en l’àmbit social i polític.

Hi ha una deixadesa de la responsabilitat personal i, en canvi, una rabiosa i narcisista reivindicació dels drets propis. Els pares, el cap, l’Estat o la policia són els culpables de qualsevol malviure propi, i per tant només es pot lluitar per un canvi del sistema que solucioni la vida en general i permeti aconseguir el tot gratis. Sexe lúdic però amb vacuna antipapil·loma, pastilla de l’endemà i avortament a càrrec de la sanitat pública. Com profetitzava Queen: I want it all and I want it now.

    

Els adolescents tenen una imatge esbiaixada de la realitat contaminada pels seus ideals i el seu curt camí de la vida. Els Peter Pan arrosseguen aquest biaix molt més enllà de la seva segona dècada. No dic que no sigui desitjable, fins i tot imprescindible, esforçar-se per canviar les coses que no estan bé, però això ha de fer-se sense perdre el sentit de la realitat, és a dir, comprenent la realitat arrelada en la història i en el present. Després dels despropòsits ideològics del segle XX, les quimeres haurien de tornar al terreny de la mitologia i abandonar el de l’acció.

Els neotÈnics han crescut amb internet i les xarxes socials i han fet d’aquests mitjans el seu marc (in)formatiu. No reconeixen l’autoritat moral o el valor de l’experiència i sospiten sistemàticament dels mitjans de comunicació. Addictes als smartphones, resolen els seus dubtes a les pantalles de la saviesa, i per això s’han hagut d’escriure advertències a terra perquè no els atropelli el Tram. Això sí, s’han fet seguidors gregaris dels oracles de poca volada que s’exhibeixen a les xarxes. I mai agraeixen res a ningú.

    

L’adolescència llarga s’associa a certs hàbits primitius com la vida grupal, dietes esotèriques, tatuatges, anelles nasals, idolatries, curanderisme i estudiada deixadesa indumentària. Molt high-tech ells, però a l’hora de l’oci han tornat a les lluites ancestrals de matar malvats a les Play Station. En suma: una cultura de la marxa en­rere.

Els nens de 20 anys i escaig no saben el que seran quan es facin grans; els repugna haver de créixer. La incertesa acaba afectant el sexe desitjat; certes tendències infantils del feminisme i de la correcció política advoquen per educar en el gènere neutre. La transsexualitat podria arribar a ser moneda corrent en aquesta cultura de la versatilitat abso­luta.

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

La neotènia no és la desitjable autonomia d’un projecte personal sinó persistir en l’infantil capritx del dret a decidir (¿què?) i en la tossuda intransigència de l’adolescent. Llegeixo a la premsa que Urbán va qualificar de «pati de col·legi» el cisma de Podem i també que al ser detingut Coma Roura per una gamberrada neotènica, va enviar un missatge en què ens desitjava «amor etern». ¿Ho veuen?