Targetes 'black', una condemna a la prepotència

Pel que s’ha vist aquests dies, hi ha un grup selecte de personatges que troben totalment normal gastar-se en fins personals tot tipus diners que són d’altres, que són conscients a més que no els corresponen i que fins i tot eviten declarar-ho, per si quedava algun dubte que el seu origen no és clar. ¿Algú s’imagina el màxim responsable del control dels impostos a Espanya gastant-se amb una targeta del ministeri al seu nom, fora de control i sense límits, més de 255.000 euros? ¿És possible que dirigents de CCOO i UGT facin servir les targetes de crèdit de la central per a les seves compres, regals personals, viatges i capritxos diversos, i no es qüestionin que potser no és correcte? ¿Seria normal que un vicepresident del Govern, per millorar el seu salari públic, s’adjudiqués un sobresou en diners de plàstic opac per cobrir les seves despeses menors per un import de gairebé 100.000 euros? ¿De veritat pot considerar alguna persona decent que és lògic seguir carregant en compte de la targeta de l’empresa en què ja no treballa els seus dispendis durant mesos? 

Totes aquestes preguntes, que semblen absurdes i ho són, es corresponen amb pràctiques que van realitzar a Caja Madrid diversos sindicalistes, un exvicepresident del Govern del PP, un exministre socialista, dos exsecretaris d’Estat d’Executius del PP, excàrrecs d’IU i del PSOE, i fins i tot un excap de la Casa del Rei, utilitzant els diners dels impositors. Són els 65 delinqüents de les targetes black, condemnats per apropiació indeguda per l’Audiència Nacional, després d’un judici en el qual la gran majoria dels acusats va respondre amb total prepotència, i sense demostrar cap voluntat de rectificar la seva actitud. Només fa falta canviar l’àmbit d’actuació de les persones jutjades, com en les preguntes del principi d’aquest article, per adonar-se que els ara condemnats sabien molt bé que el seu comportament era irregular. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Un sindicalista com José Antonio Moral Santín segur que sap que gastar-se 450.000 euros amb una targeta de crèdit al marge del seu sou no és normal. També resulta increïble que un membre del cos d’inspectors d’Hisenda i exsecretari d’Hisenda com Estanislao Rodríguez-Ponga, que es va fondre 255.000 euros, en cap moment dubtés de la legalitat d'aquestes pràctiques.

La sentència és un al·legat contra aquesta prepotència i impunitat amb què van actuar els ara condemnats. Ho resumeix molt bé una frase de la sentència dedicada a Miguel Blesa, expresident de Caja Madrid, i considerat el màxim responsable de l’invent, per justificar la condemna: disposava dels diners de l’entitat «com si es tractés de l’amo, amb una única finalitat lucrativa».