La nova escola digital

Parlem clar i directe. La LOMCE va ser una ocurrència de Wert, que el PP va consentir sense supervisió de forma irresponsable. S’ha paralitzat i es va desactivant per l’exigència d’una nova majoria parlamentària i per l’oposició clamorosa de tota la comunitat educativa. No obstant, el dany lesiu que ens ha deixat la LOMCE és incalculable. Són anys, recursos i energies malgastades que han segrestat l’autèntic debat de fons que la societat espanyola segueix sense obrir: la modernització del currículum. És a dir, acordar nous continguts fonamentals, nous objectius d’aprenentatge i noves formes d’avaluació tenint en compte els canvis socials externs de l’última dècada. 

¿Com s’han de redefinir i actualitzar les funcions socials que volem, com a societat i com a democràcia, que compleixi l’escola per al 2030? És la pregunta estratègica que ningú col·loca en el corrent principal ni, encara menys, com a tema d’Estat.

Al contrari, a Espanya assistim a un cicle de reformes i contrareformes determinades per la vella lluita ideològica entre dretes i esquerres, entre l’Estat i l’Església, que segueix irresolta des del segle XIX. És el gran matís que ens diferencia de la resta de països i que contamina tot debat educatiu en una espiral perversa. El passat no pot seguir condicionant el debat educatiu més temps. Les noves generacions no han d’heretar vells antagonismes i conflictes que la generació dels seus avis no ha sabut resoldre o consensuar. El pacte educatiu de què es parla hauria de prendre aquest axioma de principi i enfocar el debat cap a les necessitats curriculars que acordem per afrontar la societat digital i del risc.

Notícies relacionades

Per un turisme sostenible i raonable

Això és... el Català de l’Any (Estopa)

Tenim alumnes del segle XXI en escoles que fan servir mètodes i llibres de text d’una societat industrial que ha deixat d’existir. Sabem que el mur de separació entre l’escola i la vida exterior causa més desconnexió i desmotivació entre els alumnes en una espècie d’alienació resignada. L’escola es resisteix al canvi i a la redefinició de les seves funcions en el nou ecosistema digital. Es resisteix a fer servir els mòbils i tauletes, a aprofitar els recursos oberts i a optimitzar tots els dispositius i fonts de coneixement que ofereix l’entorn digital. Es resisteix a recombinar les assignatures en forma d’aprenentatge per projectes i pedagogies actives i personalitzades. Es resisteix a avaluar capacitats com la curiositat, la creativitat, l’empatia o l’assertivitat. Tot això sona molt bé però no toca.

L’escola no es mou de la seva matriu enciclopèdica i conservadora i es resisteix al canvi. Les empreses tecnològiques, els gegants d’internet i el Mobile World Congress són vistos com a aparadors d’una galàxia exterior però que no mouran aquesta vella matriu escolar. Per moure-la sense resistències ni recels fa falta un lideratge públic i un discurs potent de modernització que ofereixi el just equilibri entre l’excel·lència, l’equitat i la innovació. És l’equació a resoldre perquè neixi la nova escola digital.