Anàlisi
Chávez, al Despatx Oval
El president dels EUA respon al mateix estil de lideratge que el desaparegut líder veneçolà
Una imatge del president Hugo Chávez situada en una capella dins del Congrés a La Paz, Bolívia. /
Líders com Juan Perón, Fidel Castro i Hugo Chávez han deixat empremta a l’Amèrica Llatina. En el llibre 'Latin America’s Leaders' (Londres: Zed Books, 2015) presentem quatre estils de lideratge: demòcrates, ambivalents, usurpadors febles i usurpadors de poder. Aquests estils els desenvolupem d’acord amb la seva relació amb les lleis (obeeix, desafia o manipula), l’oposició (crea consens, tolera, polaritza) i el poder (acció, concentració o usurpació). Subratllem que són líders designats després de la celebració d’unes eleccions lliures, però poden convertir-se en il·legítims per la forma com exerceixen el poder.
Els demòcrates promouen l’enfortiment de les institucions, accepten les limitacions de poder i respecten els drets i les llibertats. Aquesta mena de líder pertany a un partit polític en què ha desenvolupat la seva carrera. L’ambivalent respecta les institucions i els drets, però busca acumular poder. Són capaços de treballar amb l’oposició. A diferència del demòcrata, respecten les institucions sense enfortir-les.
L’usurpador feble oscil·la entre desafiar i acceptar l’Estat de dret i les institucions. El context històric es converteix en crucial, ja que pot permetre o bloquejar la capacitat del líder per guanyar autonomia. En moments de crisis econòmiques o de col·lapse del sistema de partits, l’usurpador pot reduir el poder d’altres institucions. No obstant, en algun moment d’aquest procés el seu partit, les institucions o la pressió social li apliquen un fre. En aquestes ocasions, es retira amb l’esperança que sorgeixin noves condicions que li permetin acomodar el joc polític en funció dels seus fins. Finalment, els usurpadors acumulen poder prenent-lo d’altres institucions de l’Estat, ja sigui mitjançant la minimització del paper del poder legislatiu o soscavant la independència del poder judicial. Manipulen els instruments constitucionals o electorals per augmentar el seu poder. A través de la usurpació de poder, augmenta la seva autonomia i la seva capacitat de fer cas omís de les lleis. Hugo Chávez era l’usurpador per excel·lència.
Quan vam desenvolupar aquest estudi, des del 2009 fins al 2012, una de les principals tendències a l’Amèrica Llatina era el deteriorament dels partits polítics i l’enfortiment del presidencialisme. En aquests dies tan turbulents, ens trobem que alguns líders d’altres latituds s’adapten a aquesta tipologia. Això contradiu una de les nostres conclusions que sosté que els usurpadors tenen més possibilitats d’emergir en països amb institucions febles i partits amb un baix grau d’institucionalització. Si bé els partits nord-americans no tenen un alt grau d’institucionalització; les institucions de l’Estat, el sistema de 'checks and balances' (pesos i contrapesos) i les llibertats civils i polítiques han mostrat, fins ara, una gran fortalesa. No obstant, Donald Trump es mostra com un usurpador nat. Sembla que l’esperit d’Hugo Chávez s’ha instal·lat al Despatx Oval.
En les entrevistes realitzades per al llibre, Chávez va ser definit com a carismàtic, autoritari i arrogant. Va polaritzar la societat i va crear un 'reality show'; acomiadava els seus ministres per televisió, cantava, s’enfadava o insultava els seus oponents. Trump s’enfronta a la premsa, decreta, insulta i denigra. Els seus enemics són els immigrants, la Xina o
la CNN. Ha aconseguit exacerbar políticament les divisions de la societat nord-americana. Com Trump, Correa, Chávez i Kirchner es van enfrontar als mitjans de comunicació. Correa va iniciar un judici al diari 'El Universal', Chávez va tancar ràdios i canals de televisió i Kirchner es va enfrontar al diari 'Clarín'.
Un altre punt en comú és reescriure la història. Els Kirchner van intervenir l’institut d’estadístiques per manipular dades sobre inflació i pobresa. Aquesta manera de presentar la realitat va passar a anomenar-se el relat. En la nova Administració Trump, als atemptats que no existeixen els anomenen 'fets alternatius'.
Notícies relacionades
Tres preguntes ens preocupen. Mentre en els casos llatinoamericans aquests líders sorgeixen com a conseqüència de crisis econòmiques o de corrupció de la classe política, ¿quins factors expliquen l’arribada de Trump quan l’Administració del president Obama va poder superar la crisi del 2008? Segon, el llegat de Chávez és un Estat fallit a Veneçuela. ¿Podem quedar-nos mirant com Trump posa en perill la democràcia de la primera potència nuclear? Per últim, ¿és tan feble la democràcia que fins i tot els Estats Units es poden convertir ràpidament en una república bananera?
Firma també aquest article Rut Diamint, de la Universitat Torcuato Di Tella, Buenos Aires. Analistes d’Agenda Pública.
