Dues mirades
L'antiga lliçó
Poques vegades una justificació del jurat ha sigut tan encertada a l'hora d'atorgar un premi com la del Pritzker concedit a Aranda, Pigem i Vilalta
jgarcia3135567 olot gabinete de arquitectos rcr de izqda a der de la i170301160903 /
Poques vegades una justificació del jurat ha estat tan encertada a l’hora d’atorgar un premi. El del Pritzker ha dit que les obres d’Aranda, Pigem i Vilalta (RCR, arquitectes) «tenen un fort sentit del lloc i estan intensament connectades amb el paisatge que les envolta». La connexió prové de la comprensió i de l’observació, és a dir, de la reflexió i l’experiència, de la racionalitat i l’epidermis. Els tres arquitectes d’Olot saben que les formes, la natura, el món de les coses, tenen un alfabet. Es tracta de saber desxifrar-lo, d’acostar-s’hi amb la idea «d’aprendre la vida», com diu Rafael Aranda. I d’aconseguir «una resposta bella», l’esclat d’una construcció que enlluerna no pas per la magnificència, sinó per la discreció, per l’adequació a la sintaxi que ja estava escrita en aquella llengua que tots tres coneixen. I parlen.
Restem commoguts davant l’espai que es crea amb la intervenció de l’home i alhora ens embadalim davant la necessitat d’aquell espai. El que creen Aranda, Pigem i Vilalta –des d’Olot fins a Dubai, des d’un estadi d’atletisme fins a una facultat de Dret, des d’un restaurant fins a un crematori– es contempla com a necessari. És a dir: tot és diferent després de la seva arquitectura i no podria ser de cap més manera (la natura) si no existís així, redissenyada per ells. És l’essència del classicisme. Llegir la tradició i fer que sembli que sense el nou traç no podria haver-hi una antiga lliçó.
