L'ètica antinatalista

El dolor, la fam, totes les múltiples formes de patir ens imposen una vivència directa del mal, del que no volem per a nosaltres ni per als nostres fills. Qui decideix tenir fills hauria d'estar en condicions de garantir el seu benestar i també de justificar la seva inevitable mort. ¿Ho està? Una ànima és un potencial de patiment. Som maltractables. Si cal combatre els problemes i minimitzar els seus efectes, si importa reduir el patiment al món, la promoció de la natalitat és èticament qüestionable, ja que opera en contra d'aquesta reducció.

La vida també pot oferir alegria i felicitat. Però no és coherent advocar per nous éssers potencialment feliços sense prioritzar l'absència d'infelicitat i patiment. L'opció es mou així entre el que és innecessari (de fet, ningú addueix l'obligació d'engendrar), que és la felicitat possible, i l'imperatiu, que és l'evitació del patiment, sobretot del patiment greu, ja que la seva importància és una qüestió de graus i imposa el principi del mal menor.

L'EXPLOSIÓ DEMOGRÀFICA

El progrés científic, degut a l'explosió demogràfica, ha aconseguit que la situació avui sigui pitjor que mai. Han augmentat els devastadors efectes de les catàstrofes naturals, les epidèmies, les calamitats bèl·liques, l'opressió, la tortura... El segle passat va ser el segle de les massacres més grans de tots els temps. Només aquest segle pot ser pitjor, gràcies a l'augment de la població.

L'ètica antinatalista es recolza en dues perspectives confluents, la individual i la demogràfica. Des de l'òptica individual s'ha de reconèixer que ningú està en condicions d'assegurar la bona vida del seu fill. I la dimensió demogràfica del patiment també és evident. Tots els problemes (fam, violència o malaltia) tenen la seva caixa de ressonància en la dimensió de la població, amb un augment de víctimes aproximadament proporcional al creixement demogràfic.

EDAT I PENSIONS

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Sovint s'utilitza l'argument de l'envelliment social i el cost de les pensions per fomentar polítiques de natalitat. Així, la generació de noves vides constitueix un mitjà per, se suposa, arreglar problemes econòmics i 'rejovenir' la societat. Ni tan sols es percep una cosa tan òbvia com que la natalitat produeix més gent gran. Insisteixo en l'obvietat que es defuig: augmenten els naixements, augmenta el nombre de persones d'edat avançada. ¿Sabem com seran l'atenció i les pensions en el futur? ¿Sabem si els nostres fills, que hem utilitzat com a mitjà, o els nostres nets se salvaran d'una cruel guerra? A Espanya, amb tant d'atur juvenil, l'argument de la falta de força productiva jove és fins i tot doblement absurd.

Però més enllà de les conjuntures, parlem d'un problema ètic bàsic. ¿N'hi ha prou, al decidir sobre la vida i la mort d'un nou ésser humà, de limitar-nos al nostre desig de disfrutar d'ell? ¿No té, l'arribada al món, importància en si mateixa? La nostra capacitat de decidir genera una responsabilitat que ja és hora d'abordar, en lloc d'alimentar cegament el botxí.