Reconeixement a una poeta incompresa
Al límit de l'oblit
Reivindicar Gloria Fuertes és expressar la voluntat de reconèixer-nos en tota la pluralitat de la societat
lpedragosa37485517 gloria fuertes170228213825
«He estat al límit de la tuberculosi, al límit de la presó, al límit de l’amistat, al límit de l’art, al límit del suïcidi, al límit de la misericòrdia, al límit de l’enveja, al límit de la fama, al límit de l’amor, al límit de la platja, i, a poc a poc, em va anar venint la son, i aquí estic dormint al límit, al límit de despertar-me». Gloria Fuertes va néixer fa 100 anys. Va morir el 1998. Als que vam ser nens quan la poeta es passejava per una tele que tenia només dos canals, ens va deixar el record d’una veu mig d’aiguardent, mig de bruixa bona.
La seva prosa i versos infantils ens van fer creure que ella només habitava a l’habitació dels nens. La majoria desconeixíem que, a l’estança, entre nines de drap i mecanos de colors, hi havia una porta. No era secreta, però pocs es van aventurar a obrir-la i entrar a la sala oculta. Potser la intuïen fosca, feta de pell i dolor. Potser temien descobrir que el somriure tenia truc. Que l’humor amagava una vida cisellada a força de voluntat i valor. I que la senzillesa de les seves rimes contenia la complexitat d’una vida a contracorrent.
Gloria Fuertes va ser dona poeta, lesbiana, feminista, pacifista i d’esquerres. Va créixer amb els cops de la guerra i només va anar a la universitat com a professora, als EUA. Es va colar per les escletxes del franquisme disfressada de nena gran. El règim la va consentir perquè no la va entendre. I el masclisme la va silenciar. Durant dècades. ¡Què bé s’ajustava el paper d’escriptora de nens, pueril i ingènua, a una societat que reservava als homes la capacitat de caminar amb el pas canviat!
El dolor, l’amor i la denúncia de les injustícies són els eixos de la seva obra. Com els bastons forts i sobris que subjecten les marionetes, la poeta va saber crear titelles plens de vida, d’una aparent innocència, però que no deixaven de seguir el moviment ferm de qui va saber crear un llenguatge propi, un univers particular de reivindicació social.
El reconeixement a l’obra adulta de Fuertes li va ser escamotejat en vida. Va morir sabent-se poc compresa. Instal·lar-se en la senzillesa, fer d’ella una bandera, negar-se que cap de les seves rimes necessités el diccionari, jugar amb la simplicitat fins a convertir-la en el contenidor dels sentiments més profunds, era una forma de rebel·lia. No només contra la moral imperant, també contra la cultura més valorada, dos mons que massa vegades caminen junts. ¡Quanta vanitat comporta sovint l’ús petulant d’un vocabulari reservat a uns quants! La poesia de Fuertes és per a tothom. I la seva voluntat no era fruit de la imperícia, sinó d’un sòlid compromís social, d’una manera d’entendre la seva escriptura, on tots eren benvinguts. No importa l’edat, ni el sexe ni els estudis, qualsevol pot acostar-se als seus versos i, senzillament, sentir-los.
El centenari del seu naixement ha ressuscitat el llegat de la seva vida. La seva obra i biografia. Llibres i documentals ens permetran obrir la porta que tant de temps va estar tancada. Els nombrosos actes en el seu honor ens permetran conèixer més detalls de la poeta que tots van sentir, però que no sempre vam saber escoltar. Curiosament, fora de les nostres fronteres es van avançar a la celebració. L’any passat, el 28 de juliol, Google va dedicar un doodle, el logotip de la pàgina d’inici del seu buscador, als 99 anys del naixement de Fuertes. Norwegian també va comunicar que dedicaria un avió a la poeta com a homenatge en el seu centenari.
Però hi ha silencis que encara segueixen enganxats a la poeta de Lavapiés. Fa un parell de setmanes, el grup socialista va registrar una bateria de preguntes a la Mesa del Congrés per saber quins actes havia posat en marxa el Govern per commemorar el centenari. És la segona vegada que el PSOE interpel·la l’Executiu del PP sobre aquest tema. La resposta segueix sent la mateixa: ni un euro.
El Govern pensa que no fa falta invertir en el reconeixement de Fuertes, potser creu que ja n’hi ha prou amb els homenatges que facin altres institucions i editorials. Total, estem sobrats de referents femenins i culturals. Els llibres de text desborden mencions a dones que van sobresortir en les seves professions. Estem saturats de coneixements sobre vides de dones independents i rellevants. ¿Per a què mirar-nos a través de les paraules d’una feminista, lesbiana i progressista?
Notícies relacionades
Reivindicar Fuertes és expressar la voluntat de reconèixer-nos en tota la pluralitat de la societat. És l’oportunitat d’acollir-la completament, de superar aquells anys en què només va voler veure’s una de les cares de la poeta. Fuertes va tenir amors i amants. Homes i dones. Però la seva obra està impregnada de soledat. Una soledat a la qual ella s’enfrontava amb un peculiar sentit de l’humor que va convertir en una poderosa defensa. Fins i tot de la depressió. «… al límit del suïcidi, al límit de la misericòrdia, al límit de l’enveja, al límit de la fama, al límit de l’amor...». És molt trist que el Govern la segueixi volent al límit de l’oblit.
