L'Estat com a argument

La línia de defensa dels processats per la consulta del 9-N i del Govern de Junts pel Sí ha escollit l’Estat com l’interlocutor a enfrontar. El punt de conflicte ja no és si és possible un referèndum. El tema se situa en l’essència del mateix Estat espanyol. Mas, Homs i Puigdemont han relacionat els judicis en marxa amb la situació d’un Estat en situació de fallida estructural. S’a­firma que un Estat (no un govern) incapaç d’assumir que la gent voti és un Estat democràticament fallit. Homs ha arribat a afirmar que una condemna dels processats implicaria «la fi de l’Estat espanyol». Puigdemont ha qualificat de «malalt» l’Estat de dret vigent a Espanya. I Mas entén que és l’Estat com a tal (i no pas el Govern en sentit estricte) el que agredeix Catalunya. No és que no hi hagi raons per discutir la qualitat democràtica de l’Estat, però convindria no circumscriure-les a la qüestió catalana. Pot generar efectes contraris als buscats sense ampliar les possibles aliances.

    

Aquesta escalada no afavoreix els interessos d’aquells que, com jo, voldríem veure reconeguda la condició de subjecte polític propi a Catalunya. I no ho afavoreix ja que redueix les capacitats d’aliança que puguin articular-se amb forces polítiques que, o bé reconeixen aquesta realitat plurinacional o bé podrien propiciar marcs d’acord. I, al mateix temps, disminueix les possibilitats de sintonitzar amb faccions d’aquestes forces o amb sectors de la ciutadania del conjunt de l’Estat, com diu l’enquesta del CIS, que creuen que ha arribat l’hora d’afrontar el tema des de la negociació i l’acord i no des del silenci i l’entossudiment. 

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

    

Les presses no afavoreixen sortir ben parats d’aquest escenari, i més aviat poden generar errors considerables que redueixin les possibilitats d’avançar en una cosa per a mi tan evident com el reconeixement de Catalunya com a nació. Atacar l’Estat com a institució implica generar un replegament defensiu en què el PP té totes les de guanyar considerant la feblesa del PSOE i l’entreguisme de Ciutadans. I també pot ser utilitzat a escala internacional com a exemple de despropòsit. Ens estem equivocant.