El final de la il·lusió i la relliscada (o no) de Draghi
/
Janet Louise Yellen, presidenta de la Reserva Federal –el banc central dels Estats Units– és, juntament amb alguns jutges, un dels esculls amb els quals ha topat Donald Trump. No la pot apartar del seu càrrec, ni imposar-li les seves polítiques. La Reserva Federal és independent del Govern nord-americà i pot actuar pel seu compte.
Yellen, que té l’immens poder de crear i destruir diners i de fixar-ne el preu, defensa la seva independència i suggereix una pujada dels tipus d’interès al març. És el principi del final de la il·lusió d’una època única amb els diners extraordinàriament barats –ara gratis a Europa–, utilitzats com a bàlsam de malvats contra la gran recessió i que ha creat una situació monetària a la qual s’ha de trobar una sortida per prevenir futures bombolles i crisis.
La tasca de Yellen és delicada, però tot es complica perquè el seu mandat expira el gener del 2018. Pot ser confirmada en el lloc, però el més probable és que Trump col·loqui en lloc seu algú més afí i menys independent, que obriria una altra incògnita monetària gegantina. En temps de Richard Nixon –i en l’època de Lyndon B. Johnson, tot i que menys– ja hi va haver caps de la Reserva Federal complaents amb els respectius presidents americans, amb resultats lamentables.
El final de la il·lusió monetària als Estats Units –abans o després arribarà a Europa– coincideix amb la reaparició del fantasma de la inflació. A l’eurozona voreja el 2% i a Alemanya arriba al 2,2% –el 3% a Espanya–,
cosa que augmenta les pressions perquè Mario Draghi, president del Banc Central Europeu, apugi els tipus d’interès, cosa que pot ser terrible per a països «deutedependents» com és el cas d’Espanya, amb un bilió de deute públic. I també seria terrible per als deutors privats, empreses o famílies.
L’IMPOST DELS POBRES
Alguns experts creuen que la inflació actual és conjuntural, però ningú ho garanteix, i la inflació –convé recordar-ho– és l’impost dels pobres i una de les fórmules més adequades per crear desocupació, a més a més d’un històric germen de populismes.
Notícies relacionadesLa reaparició de la inflació a Europa coincideix amb la relliscada (¿o no?, com diria Rajoy) de Mario Draghi, l’home que va salvar l’euro a l’advertir per carta a un parell d’eurodiputats italians –contraris a l’euro– que la sortida d’un país de l’euro significa saldar les «obligacions» (deutes) amb l’eurosistema, cosa que per a Itàlia suposaria pagar 360.000 milions d’euros. Els exegetes de Draghi parlen de relliscada perquè és una manera d’admetre que es pot sortir de l’euro i indicar-ne el camí. D’altres expliquen que es tracta d’una advertència d’un preu impossible de pagar, perquè l’adeu a l’euro suposaria una devaluació de la moneda local i aquesta quantitat es multiplicaria.
En el cas espanyol, la xifra inicial seria de 350.000 milions, però el problema és que a França tot just li costaria 12.000 milions. Alemanya ni s’ho planteja, perquè és creditora en quasi 800.000 milions. ¿Relliscada o advertència al final de la il·lusió i amb l’amenaça de la inflació?
