Salvar la bretxa digital no és gratis

L'organització que reuneix els principals operadors de telefonia mòbil i les companyies del sector (GSMA) ha dedicat dues seccions noves del Mobile World Congress a dos públics diferenciats i específics: el Youth Mobile Festival i el Women4Tech. Són seccions dedicades als nens de 10 a 16 anys i a les dones; o, més aviat, a les respectives relacions amb els mitjans digitals. Entre aquests dos sectors salta l'alarma perquè, segons les estadístiques, estan menys digitalitzats. Hi ha una bretxa digital que s'ha de salvar en pro de la igualtat. El Mobile exerceix així una funció de servei públic: dona resposta a la demanda implícita que tothom estigui digitalitzat.

Aquesta demanda s'acostuma a basar en tres arguments. El primer és que la digitalització és necessària perquè un estigui informat del que passa al seu entorn. Sembla que se'ns ha oblidat el paper dels serveis públics d'informació, per als quals no hi ha equivalent en el sector digital, format, en essència, per plataformes privades. Avui, per estar informat és necessari contractar un servei privat de dades a una empresa de telefonia, comprar-se un telèfon intel·ligent de centenars d'euros i connectar-se a una xarxa social privada.

TALL ENTRE ESPAI PÚBLIC I PRIVAT 

El segon és que per ser un bon ciutadà, s'ha d'estar digitalitzat. En aquesta direcció van les polítiques smart. Fins ara, el concepte de ciutadania implicava un tall clar i precís entre espai públic i privat. Un tall que les plataformes digitals semblen no tenir clar. Des de l'escolarització pública fins a les funcions dels ajuntaments, tot parteix d'aquesta base prefixada, d'aquesta escissió. Així, pensar que aquests instruments públics ja no funcionen i que, per tant, hem de recórrer a les eines digitals, no és cert. Mostra una confusió entre la profunda reforma que necessiten i la base que les sustenta.

Finalment, el tercer argument estableix una relació directa entre digitalització en l'àmbit professional i un augment de les oportunitats laborals en el nou paradigma que ja tenim a sobre. Dependrem de les nostres competències digitals, ens diuen. Però aquest argument tampoc sembla gaire sòlid. Aquí ningú parla d'esborrar la bretxa de les competències en programació, cosa que situaria l'alfabetització digital al mateix nivell que l'analògica. Això seria absurd per altres motius, però no és el que aquí es persegueix. Del que es parla és de salvar la bretxa digital a nivell d'usuari, és a dir, de consumidor.

EL MODEL DE NEGOCI SÓN LES DADES

Si lo analizamos en detall, els tres arguments que s'expliquen per justificar un servei públic s'esfumen i solo queda un molt diferent: l'argument que emergeix d'una relectura del mercat digital i del paper que juga el supuesto consumidor.

Fins fa poc, les empreses es caracteritzaven per treballar precisament sobre les bretxes socials que, d'alguna manera, les definien i beneficiaven. El màrqueting tradicional marcava que quan un sector de la població s'interessava en un producte, es finançava una veta de mercat determinada, hacia el que es dirigien els esforços.

Però sembla que, en canvi, en el món digital s'ha de salvar i superar les bretxes. Aleshores emergeix la pregunta crucial: ¿per què les companyies tecnològiques abandonen progressivament el model tradicional de públic objectiu a l'hora de desenvolupar els seus models de negoci? ¿Per què el GSMA, en representació del sector tecnològic privat, decideix que les dones i els nens de 10 anys han de tenir més interès en el món digital i no es dedica a refermar les vetes ja existents? ¿Per què posar tantes energies a fer arribar els serveis digitals a tots els col·lectius imaginables, independentment dels indicatius socials i econòmics?

Doncs perquè el model implícit de negoci es basa en les dades que els usuaris generen, i això ens obliga a repensar la relació entre mercaderia i consumidor. En aquest nou model, el consumidor es transforma en mercaderia, i l'estratègia d'ampliar el ventall de públic amaga, en realitat, l'ambició d'ampliar l'oferta d'aquesta nova mercaderia: els usuaris.

POKÉMON GO COM A EXEMPLE

Notícies relacionades

Illa i Sánchez: normalitat i provisionalitat

Multireincidents, el camí més llarg és l’eficaç

Un exemple clar és el model de negoci que hi ha darrere de Pokémon Go, que és el mateix que opera en totes les xarxes socials. Aquí no es tracta de la venda de l'aplicació en si, és clar. En realitat, el negoci està en la comercialització de les dades que genera un usuari determinat mentre la utilitza. Així es reflecteix en els termes i condicions que apareixen just després d'haver introduït sexe i edat.

Ampliar els sectors de públic als quals es dirigeix l'aplicació és anàleg a una ampliació de catàleg en un negoci convencional. Una dona de 30 anys que caça pokémons a la Via Augusta de Barcelona és un producte molt diferent d'un nen de 15 anys que ho fa al carrer Creu Coberta de la capital catalana. En poc temps, hauran fet que el catàleg que oferiran als seus verdaders clients sigui més suculent.