«¿Què s'ha cregut aquesta tia?»

«¿Que t’hi vols estirar al damunt?», em va preguntar amb un mig somriure fastigós el gerent d’a-quella ràdio quan li vaig demanar de posar un piano als estudis nous. Com si no ho hagués sentit, em vaig centrar en el bonic ambient musical que crearíem quan els músics el toquessin en directe.

Potser sí que volia tenir la meva opinió sobre les cortines el director d’aquell canalet de televisió el dia que va insistir que pugés un moment amb ell al pis que acabava d’estrenar, que hi deixava uns papers i després parlaríem del programa mentre preníem alguna cosa. Feina meva a mirar de no traspassar el llindar de la porta i opinar sobre la decoració com si tal cosa.    

Pujava les escales centrals cap a la redacció, quan al replà em vaig girar de cop i la meva mà dreta es va esclafar a la cara del meu company. Ell es va quedar atònit. No entenia la meva reacció després que col·loqués la seva de mà al mig del meu cul. Des del seu punt de vista, jo havia d’estar contenta que a ell li agradessin les meves natges i hagués passat a l’acció. ¿Què més pot desitjar una dona que agradar?

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Relato ara aquests tres episodis perquè ara m’ho puc permetre. Les coses no han canviat tant en l’àmbit professional. Si de cas, són més subtils. Però hi continua havent més homes dels que diem que abusen de la seva situació de supremacia de poder.

No pressioneu les dones perquè denunciïn per favor. Reclameu-ho als homes. Són ells els que han de denunciar els seus congèneres. Són ells els que es converteixen en còmplices quan consideren que aquests comportaments són «normals». I pel que fa a les dones, us diria: de genolls, mai, en cap sentit. Aguanteu que al sortir d’algun despatx algú digui: «¿Què s’ha cregut aquesta tia?» Si no pagueu peatge, no passareu per l’autopista, però amb el cap ben alt, sereu més fortes i trobareu carreteres alternatives per arribar a destí. Ningú us podrà aturar i disfrutareu del paisatge.