Investigar sota pressió
Dones fent tesis
Totes acaben inventant solucions creatives, insospitades, sovint improvisades i fins i tot brillants
Imatge d’un laboratori del Consell Superior d’Investigacions Científiques (CSIC). /
Darrerament estic en contacte amb professores universitàries vora la quarantena, amb fills en edat escolar i pares grans, fent tesis doctorals. El procés de realització d’un treball d’aquestes característiques, amb l’exigència metodològica, la dedicació i la intensa activitat intel·lectual que requereix, s’ha de compaginar necessàriament amb un conjunt de situacions de vida quotidiana no gens fàcil per a elles. Aquestes dones han d’entreteixir una colla de tasques de relació i de cura dels altres amb un temps de concentració i dedicació del qual no sempre disposen. Tanmateix, i de manera sorprenent, acaben inventant solucions creatives, insospitades, molt sovint improvisades i fins i tot brillants, per fer front a la responsabilitat d’una recerca amb la cura dels fills fent deures, amb mares i pares grans amb hora al metge i amb marits amb jornades laborals interminables. Sóc testimoni d’aquestes circumstàncies i em faig algunes preguntes més enllà de la ineludible reivindicació d’igualtat de drets.
¿Per què costa tant que les dones disposin d’un temps de concentració intel·lectual? ¿Com és que l’activitat creativa en un cert aïllament i solitud resulta tan estranya a la resta de membres de la familia? Aquestes dones relaten tota una aventura, un procés que, a poc a poc, va assumint el grup familiar per poder entendre que hi ha un objecte d’interès o de desig per a elles més enllà de la simple existència o presència de tots plegats. La mare gran amb problemes de salut pregunta «per què ja no sortim a passejar» dos cops per setmana. Els fills queden bocabadats quan la mare no està disponible per a una demanda concreta (la bossa d’esport, els partits, el sopar, els deures). I els marits. ¡Ah, els marits són una cosa extraordinària! ¿Hi ha quelcom més interessant que els marits? La perplexitat s’obre pas per a ells emmig d’una experiència desconeguda: la parella, sempre a punt amb un somriure als llavis, disposa ara d’un espai mental on ningú no pot entrar. Sovint, s’atreveixen a donar una opinió perquè, òbviament, potser no és necessari dedicar a la tesi tant de temps, energies o malhumor. «¿Vols dir que no en fas un gra massa?». Afortunadament i si tot va bé, això només dura un cert temps. Si en canvi tot va més aviat malament, llavors passen altres coses que no tractarem aquí.
Per sort i en la majoria dels casos, la familia que depèn afectivament d’una dona-filla-esposa-mare i investigadora, acaba concloent que val més el suport amorós, la paciència més subtil, per contribuir a l’empresa d’elaboració d’una tesi. És preferible que el centre nuclear, el punt d’equilibri de la dinàmica familiar, s’acabi realitzant també intel·lectualment. Tothom sap que, al capdavall, les tesis també passaran.
