La paraula 'democracia'

Els habitants adults d’una determinada comunitat sotmeten al vot l’elecció d’uns representants que, reunits en el fòrum establert per a tal fi, aprovaran les lleis per les quals s’ha de regir la convivència entre aquests habitants. Voluntat popular i respecte a la llei. No hi ha definició possible de la democràcia en absència de qualsevol d’aquests dos termes.

    L’independentisme s’empara en una deliberada tergiversació lèxica: dignifica la seva posició amb l’inconcret però eficaç «sobiranisme» perquè la paraula «secessió» està tenyida de mal rotllo; convida a la desobediència en nom de la democràcia i afirma defensar-la promulgant una cosa tan aliena a la democràcia com una llei clandestina; usa sense vergonya l’invent franquista de l’«Estat espanyol» per referir-se al Govern central i, de passada, atribueix a tot el poble de l’aparentment impronunciable Espanya una maldat teatral, molt semblant a la de l’imperi de la Guerra de les Galàxies; assenyala la bandera de la plaça de Colón com pura exhibició patriotera i defensa les de desenes de rotondes de les carreteres catalanes com a digna expressió de la voluntat popular; carrega contra la sacralització de la Constitució i de la unitat territorial com a bé suprem, obviant que la moderníssima i superdemocràtica Constitució d’una nova Catalunya independent inclouria, com en tota democràcia que mereixi tal nom, la unitat territorial com a bé suprem. I també l’exigència de reunir almenys un 60% d’escons (o tres cinquens) per proposar ni tan sols el més mínim canvi estructural.

Subscric bona part de les poques propostes concretes que conformen el somni d’un país nou. No obstant, quan suggereixo el trasllat d’aquesta utopia progressista al conjunt d’Espanya em contesten que no és possible. Que Espanya pateix una espècie de mortal gangrena democràtica de la qual Catalunya només es pot salvar per mitjà de l’extirpació. Aquest argument amaga una actitud supremacista i profundament retrògrada. No es pot defensar que Espanya és fatxa sense remei mentre que Catalunya tendeix per inèrcia al comportament democràtic, sense sostenir en paral·lel que els catalans gaudeixen d’alguna classe de superioritat genètica o geogràfica: sembla que ho portem a la sang, naixem més demòcrates, a més de molt més europeistes i, per recórrer al final de moda, molt més cool que aquesta Espanya cañí, rància i retrògrada per definició.

    El Govern espanyol respon a això amb unes pràctiques polítiques que no seran low cost, però són low quality sense discussió possible. Els nivells de corrupció fan fàstic; la judicialització de la política, sumada a la gairebé inexistent separació de poders, paralitza qualsevol iniciativa que amenaci de canviar l’statu quo; l’activitat parlamentària s’ha tornat mediocre i mesquina fins a extrems esborronadors. Sol dir-se que el president es posa de perfil davant els problemes importants; és eficaç com a metàfora, però fals: està d’esquena.

    Mentrestant, l’independentisme atribueix a totes aquestes faltes i carències una condició estructural, quan són clarament conjunturals. Es diu «l’Estat espanyol és antidemocràtic» en lloc d’«el Govern central manté comportaments antidemocràtics.» És reduccionista, groller i fal·laç, però funciona.

    En les últimes manifestacions en suport de la classe dirigent catalana, la capçalera llueix a tota mida la paraula democràcia. No és una pancarta. Són lletres soltes, modelades en no sé quin material. Molt de disseny. Com que tinc cervell de novel·lista, m’agafa per imaginar el soterrani fosc en el qual descansen entre una mani i la següent, el funcionari que els treu brillantor a primera hora del matí i, potser amb un copet suau al llom, els murmura: «Vinga, que avui us toca sortir» i les anima a lluir tota la seva bellesa.

Notícies relacionades

La fórmula exprés per aprovar la desconnexió enerva tota l'oposició

El TSJC admet la querella contra Forcadell i tres membres de la Mesa del Parlament

Com en els inoblidables acudits de Gila, els dos bàndols d’aquesta insuportable disputa podrien intercanviar-se aquestes lletres, ja que tots dos afirmen sortir al carrer en defensa de la democràcia. Això sí, seria fonamental, en els dos costats, mantenir l’ordre a l’hora de lluir-les.

    Amb aquests mateixos motllos cal·ligràfics es poden formar, entre altres, algunes paraules susceptibles de ser malinterpretades: cremada, circ i corcada. O fins i tot podria succeir que algú els prengués aquestes lletres de les mans i recompongués l’ordre per enviar-los, en dues paraules, a menjar alguna cosa que comença per m i que l’educació, i probablement les normes d’estil d’aquest diari, m’impedeix lletrejar.