Pols en el vent

Confesso que una vegada vaig enviar un email a una amiga morta. No va ser un acte premeditat, sinó un rampell durant una tarda de diumenge lletja. Superat el pitjor del dol, encara no havia aconseguit acostumar-me a l’absència de la seva intel·ligència sorneguera, a l’estranyament de la seva generositat, de manera que li vaig escriure un correu electrònic tan curt com absurd dient-li justament això. Ho vaig fer sense pensar-ho gaire com qui llança una ampolla al mar amb una carta a ningú enrotllada a l’interior. Per descomptat, tenia molt més sentit el disc de silici que els astronautes de l’Apollo XI van deixar a la Lluna, al Mar de la Tranquil·litat, per a l’improbable lector de les galàxies: «Des del planeta Terra, juliol de 1969. Hem vingut en to de pau en nom de tota la humanitat». 

    Mai va respondre el missatge, per descomptat, però tampoc el va tornar el servidor, i ignoro si els familiars van tenir accés al text o si aquella ventada, la tonteria del clic a la pestanya d’enviar, va poder afegir-los potser una gota d’incomoditat al dolor; confio que no. Ve aquest petit desfogament arran del projecte de llei sobre voluntats digitals aprovat la setmana passada pel Govern de la Generalitat. Una iniciativa pionera a Espanya que permetrà resoldre el llegat dels béns digitals deixant un hereu.

Quan et mors, se suposa que el cotxe, els llibres, el sostre i la capsa de sabates on guardes les fotografies passen als fills, al company, als pares o germans. Fins aquí, bé. Però ¿què passa amb la identitat virtual? Parlem dels perfils a les xarxes socials, dels arxius dipositats en el núvol o del compte d’un bloguer. ¿Qui es fa càrrec del rastre? ¿Com podria el finat exercir el dret a l’oblit?

    Imagino que l’assumpte es complica encara més si hi ha diners pel mig, si l’herència intangible ha implicat una despesa o genera encara algun benefici econòmic: la subscripció a un periòdic digital, les sèries de Netflix, els llibres electrònics, un negoci de venda on line o aquella pàgina web que rep ingressos per publicitat. ¿Què passa en aquests casos? Sense anar més lluny, la biblioteca musical que hagi pogut comprar el finat a iTunes al llarg dels anys se’n va amb ell a l’altre món.

    Encara que en l’aspecte personal tant me fa el que pugui succeir amb la meva humil empremta digital quan m’hagi mort –ni tinc Facebook ni temps per treure el cap per Twitter tant com voldria–, entenc que alguna regulació s’havia d’intentar davant el buit legal: el dret va sempre per darrere de la societat.

    S’han donat successos desagradables: insults abocats compte de Twitter de Marta del Castillo, la jove sevillana desapareguda el gener del 2009. O el cas del marine nord-americà Justin Ellsworth, mort a l’Iraq el 2004, els pares del qual van haver de portar a judici Yahoo per poder accedir al seu correu electrònic; ho van aconseguir després d’una àrdua batalla legal, però al cap i a la fi només van trobar spam (escombraries digitals) perquè el noi no emmagatzemava els seus emails. En qualsevol cas, ¿tenim dret a llegir la correspondència privada d’una persona desapareguda? ¿Les seves converses a WhatsApp? ¿Ho hem de fer? A vegades és millor mantenir-nos en la ignorància.

GEgants de la comunicació com Facebook, Twitter o Gmail ofereixen mecanismes per tancar els perfils una vegada mort l’usuari, reglaments que, més enllà del que digui la llei, obliguen els descendents a proporcionar un certificat de defunció i a vegades fins i tot una ordre judicial. Altres companyies, ni tan sols això. Per això alguns llestos han ensumat veta de mercat en la carència: ja hi ha empreses que s’encarreguen de gestionar post mortem el patrimoni virtual, com l’espanyola Tellmebye.

    Facin una volta per The Digital Beyond. En una rebuscada extralimitació, existeixen start-ups que prometen fins i tot la immortalitat digital, una empremta eterna en el ciberespai. Ah, els humans… ¿Aspiràvem a això?

Notícies relacionades

Testament digital: ¿què passarà amb el teu Facebook quan t'hagis mort?

Llegat digital: prohibit heretar l''ebook'

Reconec que tot això se m’escapa. A la putada de morir-se, caldrà afegir al testament un sobret a nom del notari amb la pila de contrasenyes, més que res per no deixar maldecaps als que es quedin. Produeix certa inquietud la perversa sofisticació de la societat en que vivim, preocupada per la identitat digital quan, a peu de terra, els immigrants sense papers són menys que res. Una societat hipertecnològica on, no obstant, s’estan morint de fam al Sudan.

    Ni tan sols sé com tancar aquest article –els llargs no s’escriuen d’una tirada– quan decideixo baixar corrent al súper per no demorar l’entrega robant-li temps a Leonard Beard, l’artista que il·lustra aquestes pàgines. I és allà, a la cua de la caixa, quan arriba la resposta a través del fil musical, de la cançó que va compondre el grup Kansas el 1977: Dust in the wind, no som més que pols en el vent.