L'esforç traductor més important de la història

Imaginem-nos una organització amb 24 llengües oficials. Algunes les parlen el 16% dels seus ciutadans; altres, tot just l’1%. No importa. Totes tenen la mateixa rellevància i força jurídica; cap d’elles pot prevaler sobre una altra. Els membres d’aquesta organització rara vegada dominen o coneixen més de dos o tres d’aquests 24 idiomes. Per tant, és necessari un ingent treball, quotidià i sostingut, de traducció: uns 2.500 traductors tradueixen una mitjana de dos milions de pàgines per any.

Formulat en altres termes: el servei de traducció més gran del món. L’esforç traductor més important de la història de la humanitat.

Per cert, estic parlant de la Unió Europea.

¿I per què aquesta obstinació tan descomunal a respectar la diversitat lingüística dels estats que constitueixen la UE? Semblaria més fàcil, més eficient i més barat, al contrari, triar una llengua, potser l’anglès (donat el seu domini planetari), el francès o l’alemany, com a única llengua oficial de la institució. Aquesta decisió alleujaria la titànica tasca de traduir a 24 llengües gairebé tot el que s’escriu oficialment a la Comissió. I reduiria els costos i dinamitzaria la gestió d’una manera potser significativa.

Però escoltem una altra tornada diferent per a la mateixa cançó: adoptar com a oficial una única llengua, que necessàriament no seria la pròpia de, poso per cas, estonians, eslovacs, italians, austríacs, polonesos, suecs… ni espanyols, francesos o alemanys, implicaria que un molt elevat percentatge de la població sentiria la legislació europea com una cosa aliena i forana. Cèsar Montoliu, traductor de l’àrea d’espanyol de la UE, explica que la filosofia de les institucions europees és que imposar en la pràctica un monolingüisme funcional suposaria també importants desigualtats internes entre els ciutadans comunitaris, ja que alguns d’ells, bé sigui perquè tenen un domini excel·lent de l’anglès, bé sigui perquè les seves llengües pròpies tenen una mateixa arrel anglogermànica, estarien en una molt millor disposició d’entendre i utilitzar les normes, reglaments i altra legislació europea que altres ciutadans, parlants, per exemple, de llengües eslaves o romàniques, que quedarien en situació de desigualtat davant la llei, perquè l’entendrien en un percentatge menor.

Així, l’esforç traductor descomunal de la UE té la seva raó de ser en la voluntat de garantir transparència, democràcia i igualtat a tots els ciutadans europeus davant la llei.

Haver de bregar amb una llengua que un domina poc i malament constitueix un estrès que hem experimentat molts de nosaltres, especialment durant els estadis inicials d’aprenentatge d’una llengua estrangera. Si un parlant natiu mitjà domina un lèxic d’unes 12.000 paraules, en el cas d’un parlant no natiu el lèxic es restringeix a la meitat, i amb això es redueix proporcionalment la seva capacitat expressiva.

¡Que poc hàbil i lent i simple se sent una persona intentant entendre’s i comunicar-se en una llengua que no coneix bé! ¡I que desemparat si a més es tracta d’un procediment, com el jurídic, que regeix sobre les nostres vides i el nostre patrimoni! Això explica la broma que corria al si de la Comissió Europea que es volia fer negociar el brexit als britànics… ¡en francès! perquè la resta dels europeus no estiguessin en inferioritat de condicions respecte dels ciutadans del Regne Unit.

Vist així, Europa és un continent que no vol rendir-se al monopoli lingüístic –i, en conseqüència, mental– de l’anglès; i el pressupost de dos euros a l’any per ciutadà que suposa la traducció (menys de l’1% de tot el pressupost europeu) potser no s’hagi de considerar una despesa, sinó una inversió.

I no obstant… la realitat indica que l’anglès s’ha imposat com a llengua comuna de treball en les institucions europees. Un estudi del 2009 revela que el 90% de les primeres versions dels documents europeus es redactaven en anglès. I en un anglès molt peculiar, resultat de la simplificació pròpia de parlants no natius (letons, portuguesos, hongaresos, luxemburguesos, belgues, etcètera): l’anomenat eurojargon, eurish o globish, una mena de dialecte de l’anglès que funciona bé a Brussel·les i Luxemburg, però que sovint no entenen els mateixos britànics. Les institucions europees s’han anglificat, clamen alguns.

¿Què tenim? ¿Què volem? ¿Una Europa multilingüe o una Europa de l’eurojargon? H

Notícies relacionades

El Parlament Europeu té més traductors i intèrprets que diputats

Twitter era una cerveseria de Múnic

Catedràtica i vicedirectora de l’Escola de Doctorat de la UB

.