Dimecres passat

No vull parlar de futbol. Vull parlar de fe i d’agraïment. La fe sempre és contra pronòstic. La fe és creure que hi ha un pont on els ulls només veuen un abisme. La fe requereix mirar cap endins i confiar, al mateix temps que es treballa sense que s’intueixi cap recompensa, ja que moltes vegades no arriba.

    El Barça va demostrar la setmana passada davant el PSG que viure amb fe és millor que viure sense fe. I aquesta lliçó seria igualment vàlida encara que no s’haguessin classificat. Perquè, mentre hi havia vida, hi havia esperança. Tots hem vist eliminatòries en què, sense que hi pogués haver retrets, intuïes que no s’estava anant al límit. Cobríem l’expedient, però en el fons sabíem que no crèiem del tot en nosaltres. Dimecres, no. Dimecres va ser de debò. Fins al final.

    La lliçó de la fe està en l’entrega. Total. Consisteix a perseguir una quimera des del minut u com si fos possible. A pressionar i córrer com si en el següent minut anés a canviar un resultat advers al teu favor. Encara que no hi ha temps. Encara que la lògica ja no dona ni un argument. El Barça va ser el Barça i va aconseguir un gran 3-0, però del que jo parlo és del que va passar després. De com estaven els jugadors al camp amb el 

Notícies relacionades

Triomf de rebel·lia del Barça

Barça, set minuts per a la història

3-1 i a falta de tres gols, a tan sols set minuts per al final. De l’actitud. De la tenacitat. D’aquella energia contagiosa que va fer que els aficionats del PSG estiguessin en silenci al notar el pes de la fe blaugrana. D’aquella energia que ens omplia a tots de nervis i que alimentava bojament el «¿i si…?».  

Per ells 

Hi ha molta gent que està lliurant diàriament una eliminatòria que a vegades no és ni a doble partit, i a mi dimecres passat em va agafar per pensar en ells. En el partit transcendent que juguen i en com de feliços se sentiran si el guanyen. Partits en què els xuts que han d’aturar van directes a minar la seva esperança. És per ells, pels molts que es mouen pels nostres hospitals sense una gran afició que els recolzi, que avui, que ja no parlem de futbol, vull donar-los un altre cop les gràcies a Luis Enrique, Suárez, Neymar, Ter Stegen, Sergi Roberto, Messi, Iniesta, Piqué, Busquets, Umtiti, Mascherano, Rakitic i companyia. Molts d’ells no veuran la seva fe recompensada; però, veient el que vau fer dimecres des del primer minut, tots vam entendre que creure ho canvia tot. Que aquesta fe espanta el perill i genera respecte. I màgia. I poesia. Quan es va amb tot, de veritat. I llavors, a vegades, s’altera la lògica còsmica d’un resultat. Transcendeix. Crec que tots els culers que érem al camp dimecres vam notar això. Vam viure la força d’aquella fe. Aquell mantell de respecte i força que s’anava generant i creixia des de la tenacitat a vida o mort. Fins a l’últim sospir. Guanyar és creure.