AL CONTRAATAC
El patró
És probable que en algun cas els polítics estiguin dient la veritat, però comença a ser molt complicat distingir el gra de la palla
zentauroepp37477580 madrid 27 02 2017 pol tica el portavoz del partit dem cra170306202718 /
«Que a mi em consti, de finançament il·legal no n’hi ha hagut». «Ningú podrà provar que no són innocents». «Jo no tinc per què dubtar de les persones a les quals vostè es refereix». «Totes les donacions són legals i estan reflectides als comptes». «Hi ha una operació política contra nosaltres». «La nostra comptabilitat està auditada pel Tribunal de Comptes, que no hi ha detectat cap irregularitat». Totes aquestes frases són de persones diferents de partits diferents davant acusacions relacionades amb irregularitats financeres. No obstant, són perfectament intercanviables. Esperanza Aguirre amb el presumpte finançament il·legal del PP de Madrid, Rita Barberá amb el presumpte finançament il·legal del PP a València, Mariano Rajoy amb el presumpte finançament il·legal del PP nacional o Artur Mas amb el presumpte finançament il·legal de CDC.
El patró d’actuació és sempre igual. Primer, hi ha una negació categòrica de les acusacions i una defensa dels gerents, a veure si amb una mica de sort es tranquil·litzen i no tiren pel dret. S’ha de transmetre convicció, a veure si així amb una mica de sort és possible dissuadir els jutges.
El segon pas és presentar-se com a víctima d’una operació política, a veure si amb una mica de sort els ciutadans es deixen portar pels colors i mantenen la confiança. Aquest pas sol combinar-se amb un atac furibund als mitjans de comunicació, a veure si amb una mica de sort al periodista li tremolen les cames i fa un pas enrere.
Hi ha un quart pas, que arriba quan la cosa es va complicant i la pudor de les evidències es torna insuportable. Consisteix a començar a desmarcar-se dels assenyalats per la justícia argumentant que si va passar alguna cosa, va ser sense el coneixement del màxim responsable. Vinga, a veure si amb una mica de sort tots creuen que ets tonto, però no corrupte. La fase aguda del quart pas és el campi qui pugui, a veure si amb una mica de sort la justícia i l’opinió pública es conformen amb els caps d’altres i el que mana pot seguir aferrat a la butaca amb tot al seu lloc. Sol produir-se quan el subordinat se n’afarta i comença a cantar.
I aquí arribaríem ja al cinquè i definitiu pas: deixar anar llast, abandonar els que inicialment eren innocents, dir que són uns mentiders, a veure si amb una mica de sort a més de ser tonto, la gent creu que vas ser una víctima més. S’està gestant el sisè pas, encara en construcció. S’entreveu a l’horitzó una agudització de l’engany amb el llenguatge. ¿Què és corrupció? ¿Quan arriba la imputació formal?
És probable que en algun cas els polítics estiguin dient la veritat, però comença a ser molt complicat distingir el gra de la palla.
