DUES MIRADES
Art singular
Només renega de l'estil qui ha aconseguit assumir-lo com a propi, qui l'ha trobat a base de treball o d'inspiració
37132530 60
El 26 de setembre de 1961, Armand Obiols escrivia a Mercè Rodoreda: «Treballa amb calma, perquè has arribat a trobar el que molts escriptors no acaben de trobar mai: un estil». És el que Valéry anomenava l’art singulier, potser el tresor més cobejat per un artista, la manera d’imposar la seva visió del món. I encara més: la manera com aquesta visió es manifesta i, doncs, esdevé singular, única. N’hi ha que lluiten contra l’estil justament perquè no se’ls mengi, per no veure’s engolits en la necessitat o el temor de repetir-se, bé per mandra, per desídia o per acontentar les tietes.
No hi ha res pitjor que plagiar-se a un mateix, per això hi ha hagut pintors que s’han lligat una mà a l’esquena, per poder pintar amb l’altra com si no fossin ells. Però només renega de l’estil (o el varia o el retoca) qui ha aconseguit fer-se’l seu, qui l’ha trobat, a base de treball o d’inspiració.
Per això és tan sorprenent la sentència contra el dibuixant Mikel Urmeneta. Més enllà de les disputes empresarials i els legítims drets de cadascú, en aquesta història de toros i banyes, ara resulta que el creador de Kukuxumusu haurà de dibuixar coses «noves i originals» perquè si continua amb el seu estil habitual pot tornar a rebre una citació del jutjat. És a dir: per un plet administratiu ha de renunciar a ser el que era, perquè és en l’estil on s’amaga la personalitat del creador. L’estil és l’ànima. I ¿com te’n desfàs?
