Punyals a Leicester, una venjança shakespeariana

El destí és molt capritxós. «Devastació. Deixem anar els gossos de la guerra», va dir Marc Antoni després de l’assassinat de Juli Cèsar, en una cita que apareix a l’obra homònima de William Shakespeare. Aquestes mateixes paraules estaven escrites dimarts en una pancarta a l’estadi del Leicester, on va sucumbir el Sevilla. Els fans de l’equip anglès, amb renovada confiança, exigien als seus jugadors el màxim d’agressivitat. Però l’arenga no semblava necessària, perquè els futbolistes –entrenats des de fa tres setmanes, quina coincidència, per un altre Shakespeare, de nom Craig– desitjaven deixar-s’hi la pell, anar molt més enllà de la seva obligada professionalitat. Van respondre de sobres, van donar la sorpresa dels vuitens de final de la Champions i de passada van saciar la seva set de venjança. Però l’objecte d’aquesta no era el Sevilla. Era Claudio Ranieri. Quina casualitat, un romà.

El Sevilla s’ha fet gran, també fora d’Espanya. En una dècada ha guanyat l’Europa League cinc vegades, les tres últimes consecutives, però la Champions l’ofega com una rossellona mortal a la tràquea. Mai arriba a la vora dels quarts, malgrat que les altres dues vegades que la va tenir a l’abast l’obstacle no semblava insalvable, el Fenerbahçe (2008) i el CSKA de Moscou (2010). Dos equips del pelatge del Leicester, més o menys. El codi de la Champions se li resisteix i a més aquesta vegada li van venir tots els mals junts. Símptomes de fatiga i saturació, decisions desencertades de Jorge Sampaoli, el vertigen de les altures, les tonteries de Nasri –un dels jugadors dels quals es pot esperar alguna cosa més que nicieses en les grans ocasions– i, en fi, un adversari ultramotivat. Uns gossos de la guerra que han arrencat a córrer quan es va haver consumat l’apunyalament del seu anterior entrenador.

Notícies relacionades

Twitter era una cerveseria de Múnic

Els fills de Gisèle Pelicot

Pot ser que la destitució de Claudio Ranieri fos irremeiable perquè el Leicester no acabés de nou a les portades per una altra gran notícia: el descens a Segona del campió de la Premier. Sempre serà una conjectura. No obstant, és una certesa que costa trobar un cas d’ingratitud i traïció més gran en una plantilla professional. Fa poc més d’un any eren un grup de futbolistes desemparats, sense gaire futur, retalls cosits per un patró amable i expert que els va portar a l’infinit i més enllà. De sobte aquell home va caure en desgràcia i el vestidor va deixar de creure en ell, convertit en un vell maldestre a ulls d’uns futbolistes envalentits, oblidadissos i molt més rics. Ha passat tota la vida, asseguren els que coneixen bé els camerinos dels divos. En contraposició, hi deu haver benpensants que no vegin res més que atzar en el fet que el Leicester hagi guanyat els tres partits que ha jugat des que l’entrenador és Craig Shakespeare.

L’equip ja corre, pressiona i mossega tot el que no ha corregut, pressionat i mossegat en els últims mesos. No ofereix gaire futbol, tot just l’aplicació de les lleis físiques de la força i la velocitat. La devastació. N’hi va haver prou per anul·lar l’argumentari del Sevilla, un pobre testimoni que passava en mal moment per l’escenari d’una tràgica venjança shakespeariana.