El gènere i el desavantatge

Ha plogut molt des que Simone de Beauvoir pronunciés aquella famosa frase que una no neix dona, arriba a ser-ho. Després de dècades de treball i activisme feminista, la majoria de nosaltres acordaria avui que les diferències entre homes i dones són adquirides socialment més que fixades biològicament. Alguns encara tindran la temptació de mantenir viu el mite del determinisme biològic per explicar conductes violentes, orientacions geoespacials, capacitats amatòries o habilitats verbals d’a-cord amb fluctuacions hormonals i hemisferis cerebrals. 

No obstant, que el gènere constitueix una de les divisions fonamental de les nostres societats és difícil de qüestionar per més polèmic que pugui resultar el terme. Si no són els trets biològics els que dicten les desigualtats entre dones i homes, si acceptem que les nostres conductes són conseqüència d’un complex entramat de factors socials i culturals que ens condicionen fins i tot abans de néixer, el desafiament col·lectiu consisteix llavors a revelar les profundes arrels socials del desavantatge. 

Les dones no estan sistemàticament més mal pagades perquè no puguin accedir per la seva naturalesa a llocs de treball més ben remunerats, els homes no dominen posicions de poder econòmic i polític perquè tinguin un impuls innat al lideratge, nens i nenes no són cuidats principalment per les seves mares perquè els seus pares no tinguin l’instint matern necessari. La llista és infinita, el punt és clar: l’anatomia o la teoria de l’evolució ofereixen poca ajuda si el que ens interessa és desentranyar els mecanismes, més o menys opacs, de la desigualtat.

A tot el planeta els desavantatges a què s’enfronten dones (i nenes) són una font principal de desigualtat. L’índex de les Nacions Unides (GII) identifica diferències sistemàtiques entre sexes en relació amb indicadors vinculats amb la salut, l’educació, la política o l’ocupació. Aquestes diferències no només són rellevants des d’una òptica de justícia social, sinó que també estan relacionades amb el desenvolupament humà. Si bé la tendència global indica una reducció progressiva i generalitzada d’aquestes bretxes, les diferències entre regions continuen sent molt significatives. En algunes parts del món com l’Amèrica Llatina, el Sud-est Asiàtic, els estats àrabs i l’Àfrica subsahariana les dones estan sistemàticament excloses de l’esfera pública i drets socials. A Occident, algunes d’aquestes bretxes, per exemple, les que tenen a veure amb l’accés a l’educació i el rendiment acadèmic s’han reduït a zero. 

No obstant, hi ha dues apreciacions importants: primer, que les diferències entre països continuen sent considerables fonamentalment per un esforç desigual en l’acció política en aquest terreny. Segon, que, malgrat que l’emancipació de les dones és probablement el motor més potent de canvi de les nostres societats, sorgeixen noves manifestacions de desavantatge que són fonts de conflicte i generen noves possibilitats d’acció. Aquestes noves línies divisòries estan incrustades en un context global i es relacionen amb múltiples formes de desigualtat. La violència de gènere és sens dubte el fenomen més destacat al respecte. 

Notícies relacionades

Rajoy no veu necessitat de millorar les lleis per afavorir la igualtat

Equilibrar el treball i la família és el desafiament de la igualtat, segons l'OIT

La mobilització política i la intervenció pública en problemes com la violència, la migració forçosa o el tràfic de dones han necessitat dècades per cristal·litzar-se gràcies al treball sobretot de moviments socials de base. En aquest sentit, l’espai per a la mobilització és un espai global que rei­vindica, com afirma Nancy Fraser, una justícia postnacional com l’única capaç de donar resposta a les lluites per una redistribució social i econòmica més justa. Al mateix temps, aquesta interconnexió global exigeix respostes polítiques que s’adaptin a les especificitats dels contextos locals. 

Les dones són amb freqüència objectiu de les polítiques com a víctimes i també com a font de solucions al produir retorns efectius (en les ajudes al desenvolupament i programes de lluita contra la pobresa, per exemple). Mentrestant, discussions al voltant del paper dels homes dins d’aquests sistemes i la necessitat d’intervenir en les dinàmiques relacionals d’aquestes desigualtats de gènere encara estan absents dels debats. Enfrontar les causes i les conseqüències del desavantatge implica centrar-se en els orígens mateixos de l’avantatge social, en com i quant els guanys d’alguns diluciden la pèrdua de tants altres.