Fernández Ordóñez i la «inesperada» crisi

El judici per la sortida a borsa de Bankia va viure ahir una mena de cara a cara entre Miguel Ángel Fernández Ordóñez, governador del Banc d’Espanya quan es van produir els fets que es jutgen, i José Antonio Casaus, l’inspector en cap de l’organisme en el banc, que va advertir de la mala salut dels comptes del banc i va vaticinar que acabaria nacionalitzat, com així va succeir el maig del 2012. Casaus es va reafirmar en les advertències que va fer llavors i va defensar la seva professionalitat. La defensa de Fernández Ordóñez, per la seva part, es va basar primer a tractar de desacreditar l’inspector i després a argumentar que va ser la crisi, i no la precarietat dels seus comptes, el que va fer que Bankia es desplomés. «Per més bé que es construeixi un pont un terratrèmol el pot derruir», va dir Fernández Ordóñez per referir-se a la recaiguda de la crisi entre el 2011 i principis del 2012 que, segons el seu parer, va ser «inesperada i sobtada».

Crida l’atenció sentir el responsable del màxim organisme supervisor declarar-se tan sorprès per la recessió com qualsevol altre ciutadà. També sorprèn la pobra opinió professional sobre Casaus, malgrat que, a diferència d’Ordóñez amb la recaiguda, aquest sí que va saber veure que Bankia s’encaminava cap al desastre. I no és un desastre qualsevol, és una fallida clau per entendre la profunditat de la gran recessió espanyola, una crisi la factura de la qual no van pagar els que no van veure o no van escoltar les advertències sobre Bankia, sinó els ciutadans.