El seu Dia del Pare

«No era el Dia del Pare però, que jo recordi, va ser el primer dia que vaig passar tot el dia amb el meu pare. Tot un luxe, perquè el meu pare es passava el dia treballant. Tenia tantes feines com plantes té El Corte Inglés. Doncs malgrat treballar tant, gairebé mai sobraven diners per sortir de vacances. Però una de les poques vegades que vam poder viatjar, vam anar a Madrid. Allà va ser la primera vegada que vaig passar tot el dia amb el meu pare. 

A Madrid, ens vam instal·lar en una pensió. Perquè l’estada sortís més barata, l’habitació només tenia un llit, que compartíem els meus pares i jo. La meva germana, que tenia un any, dormia en un caixó. El diumenge al matí el meu pare em va preguntar: ‘¿Vols anar al futbol?’. La seva proposta em va encantar. I també em va sorprendre, perquè no solíem anar al futbol. Anàvem més als toros. No ens encantaven, però ens sortien gratis. Un cunyat del meu pare li regalava entrades. En canvi, no teníem cunyats futbolers. La família a vegades et surt carbassa. Però aquell diumenge el meu pare estava disposat a llençar la casa per la finestra perquè jo pogués anar a un camp de Primera Divisió, cosa que no havia fet mai. El meu pare em va agafar de la mà i em va portar al Bernabéu. ¡Sorpresa! El Madrid no jugava a casa. Ja em veia a Las Ventas veient toros una altra vegada. Però el meu pare no es va rendir. Em va tornar a agafar de la mà i em va portar al Manzanares. I allà es va coronar. El meu pare va comprar dues entrades, que em van semblar les millors del món, i, al cap d’una estona, érem al galliner del Calderón. Va guanyar l’equip visitant, el València, per 1 a 0. M’ho vaig passar de valent veient la lliga de les estrelles amb el meu pare i al costat d’un seguidor matalasser que amenaçava d’una manera molt original. Encara que han passat gairebé 50 anys, segueixo recordant el que aquell home cridava: ‘¡Àrbitre, t’ompliré la cara d’aplaudiments!’ Després del partit, el meu pare em va agafar de la mà i vam tornar a la pensió. Vam arribar  a temps de fer-li un petó a la meva germana abans que entrés al caixó.

Passar-ho bé sense ser partidista

Notícies relacionades

Una perillosa escalada en espera de Trump

Estimar-se

El meu pare és futboler, però no ha sigut mai fanàtic de cap equip. És fan del futbol. Un dia la meva tia, que estava parlant de política, li va preguntar: ‘¿De quin partit ets?’. I el meu pare va contestar: ‘Del partit de futbol’. I la prova és que vam anar a veure el Madrid, vam acabar veient l’Atlètic i ens va encantar veure el València. Em sento orgullós d’haver heretat d’ell les ganes de passar-ho bé sense necessitat de ser partidista. Prefereixo que m’agradi el futbol que només un equip. Tens més possibilitats de disfrutar. I, ja de passada, li dic a la meva tia que prefereixo que m’agradi la política que només un partit. Et deceps menys. Però el que em va agradar més d’aquell diumenge a Madrid va ser que el meu pare m’agafés de la mà i passéssim tot el dia junts. Aquest serà per sempre el meu Dia del Pare».

Aquesta història me la va enviar el meu amic Jordi Gago divendres. Sabia que fèiem un Salvados sobre el Dia del Pare. Li vaig demanar publicar-la. «Endavant», em va dir. Fa unes hores el meu amic Jordi Gago moria i ni escrivint-ho m’ho crec. Només vull donar-li les gràcies per tot el que ens vam estimar, per tot el que em va ensenyar. Fins a l’última línia de la seva vida.